Un Beckett misteriós, inquietant
Tres grans actrius s'enfronten al Nobel irlandès a la Sala Beckett
'Beckett’s ladies'
Sala Beckett. 13 de desembre
El teatre de Samuel Beckett no s’acaba amb les obres més conegudes (Esperant Godot o Fi de partida, que algú hauria de recuperar aviat), i a moltes de les seves peces breus els passa el mateix que als anys 70 passava a aquelles dues, que no se sap com abordar-les. La Sala Beckett i la inspirada mirada de Sergi Belbel hi posen un cert remei amb aquestes Beckett’s ladies, en què reuneixen quatre obres breus (una de vuit minuts) del Nobel irlandès, servides per tres grans actrius en quatre espais diferents, fins al 4 de gener.
Segurament aquestes peces generen preguntes semblants a les que en el seu dia ens fèiem sobre qui era Godot, què hi feien Nagg i Nell dintre de dos pots de brossa i què nassos volia dir l’autor. La recerca teatral de Beckett transcendia els procediments dramatúrgics tradicionals, subvertint, doncs, tant la forma com el sentit, i diria que, sobretot en aquestes peces, avançava el gest artístic contemporani, ara tan de moda, i que en el seu cas se sintetitza en una imatge precisa descontextualitzada i un moviment perfectament pautat sobre un mar de paraules a manera de partitura però que expressen un patiment molt concret. Tot això queda clar en els textos seleccionats per Belbel, el qual, a més, els ha dotat d’una certa unitat a través d’un tractament escènic misteriós, quasi terrorífic, proper –com deia el meu col·lega Juan Carlos Olivares– als mons d'Edgar Allan Poe, i que converteix l'experiència itinerant en un inquietant viatge.
Aquesta juganera mirada queda més que palesa en la veu d’ultratomba (en off) de la mare i el perfil de la filla (torbadora Rosa Renom) que no ha sortit mai de casa a Passos; a la tètrica imatge (Sílvia Bel) de la dona que es bressola mentre escolta una repetitiva audició sobre la seva impotència i solitud que em remetia a la mare de Norman Bates (Bressol); i a la boca suspesa a l'aire i la seva verborrea de No jo, a la qual posa llavis, llengua i mandíbules una magnifica Míriam Iscla. La sessió es tanca amb Anar i tornar, amb les tres actrius. Un lleu punt d’humor per dir-nos que mai sabrem les sorprenents confidències que es fan entre elles.
