Beethoven dialèctic 2+1 a L'Auditori

OBC

L'Auditori. 6 de febrer

A les portes de la maratoniana experiència que suposarà la integral de les simfonies de Beethoven dirigides per Gardiner al Palau –a partir de diumenge–, L’Auditori segueix amb el seu festival dedicat al músic de Bonn. I ho ha fet amb un concert que parteix de la dialèctica entre una obra com la Quarta simfonia –la menys prodigada de l’autor– i L’angelo necessario de Mauricio Sotelo, concebuda a partir del clímax harmònic de la simfonia beethoveniana i de la filosofia de Massimo Cacciari, i endinsant-se en camins especulatius. La peça del músic madrileny és un petit concert per a clarinet i orquestra –excel·lentment interpretat per Joan Enric Lluna–, molt ben escrit i orquestrat i amb un estil eclèctic, entre tradició i modernitat.

La Quarta simfonia va tancar una primera part en què semblava que podríem reconciliar-nos amb l’OBC –de rumb erràtic– i amb Kazushi Ono, que, dirigint de memòria, va aconseguir dibuixar bé les tensions i distensions d’una partitura de ressonàncies haydnianes. El rendiment de les seccions va ser de notable alt, cosa que predisposava a la segona obra beethoveniana de la nit: el triple concert per a violí, violoncel i piano. Guy Braunstein, Alisa Weilerstein i Inon Barnatan van exhibir una concepció de l’obra a partir de l’entesa entre els tres. Però no amb l’orquestra. I aquí és on vam constatar que potser el llast d’aquesta temporada de l’OBC siguin els diàlegs amb els solistes, perquè no semblava que Kazushi Ono hagués preparat la seva idea de l’obra amb els músics convidats.

No es tracta d’errades tècniques, ni de desacords en ritmes o entrades. Es tracta d’un problema de fons, d’entesa de la concepció global de la peça i de com posar-la a l’abast dels espectadors a partir de la fusió d’idees entre el director i els solistes convidats. Una llàstima.