67È FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE BERLÍN

Berlín aplaudeix el nou retrat femení de Lelio

La xilena ‘Una mujer fantástica’ mostra la lluita per la dignitat d’una dona transsexual

Gloria, de Sebastián Lelio, va ser una de les grans sensacions de la Berlinale del 2012. Tant és així que el director xilè va obrir un bar a Berlín... amb el nom de la pel·lícula! El bar ja ha tancat, però el nou film de Lelio s’esperava amb ganes ahir al festival. I Una mujer fantástica no va decebre: el xilè torna a oferir un retrat femení vibrant i original. En comptes de la dona madura a la recerca de l’amor de Gloria, la protagonista és una noia jove i enamorada que després d’una vetllada romàntica veu morir la seva parella, un home més madur, fulminat per un aneurisma. Però Una mujer fantàstica no és un film sobre el dol, sinó sobre el rebuig, perquè la Marina (una entregada Daniela Vega) és una transsexual i la família del seu company no la vol veure ni en pintura.

Sense caure en el to didàctic del cinema social, Lelio retrata perfectament com la Marina és tractada per diferents persones i institucions amb desconfiança, menyspreu i, finalment, invisibilitzada, negant-li la possibilitat d’acomiadar-se de la persona que estima. Però ella s’aferra amb força a la seva identitat i, sobretot, a una dignitat per la qual ha de lluitar amb dents i ungles. Lelio té una empatia especial per retratar personatges femenins complexos, però en l’últim terç del film, quan intenta fer d’Almodóvar i barreja el melodrama amb el fantàstic i el suspens, convertint la Marina en un espectre a la deriva, ja no se’n surt igual de bé. Al públic de Berlín no va importar-li i va ovacionar la pel·lícula; si vol, Lelio ja té nom per al seu pròxim bar... I algun premi segur al palmarès.

L’altre plat fort del dia era Viceroy’s House, que aborda la separació de l’Índia i el Pakistan -el gran trauma de la història moderna del país- centrant la mirada en el palau del virrei que va gestionar el procés d’independència amb el Regne Unit, Lord Mountbatten, i barrejant les trames dels personatges històrics i els servents per construir un microcosmos que vol representar les tensions religioses i socials del país. El resultat s’emmarca en la tradició d’aquell cinema d’època anglès sumptuós i impersonal que el Regne Unit exportava amb èxit als 80: un melodrama de sobretaula que es limita a reescriure una història de la qual els britànics sempre havien sortit ben parats i oferir l’última interpretació de l’actor indi Om Puri, mort fa només unes setmanes.

Un ‘thriller’ animalista

També en competició oficial, Spoor representa el retorn d’Agnieszka Holland al cinema polonès després d’uns anys dirigint televisió als Estats Units. El seu primer llarg des de la nominada a l’Oscar In darknes s és una mena de thriller animalista amb tocs de comèdia i drama que orbita al voltant de Janina Duszejko, una dona gran que viu sola als afores d’un poble i porta la seva passió pels animals a nivells irracionals. Holland sent una evident simpatia pel personatge i el seu esperit combatiu i sentit de la justícia, però el maniqueisme del retrat que fa d’una societat patriarcal i cruel i de la Janina com una figura quixotesca acaba resultant irritant. Formalment, a més, Spoor és una de les seves pel·lícules més lletges: és evident que Holland es vol allunyar de l’aspecte polit i impersonal dels seus treballs d’encàrrec en sèries com The affair i House of cards, però potser s’ha passat de frenada.

Més continguts de