Tavernier: apòstol del plaer i cinèfil de mena
Durant un homenatge a la Filmoteca Americana, el director de pel·lícules com '1280 ànimes' parla del seu amor pel cinema i de la seva darrera pel·lícula
BarcelonaEl cineasta Bertrand Tavernier, que a l'abril estrenarà La princesa de Montpensier als Estats Units, ha volat a Los Angeles per defensar el "plaer físic" que li proporciona el cinema, i el seu amor pels westerns de l'edat d'or de Hollywood. Després de la magnífica En el centro de la tormenta, rodada als Estats Units amb Tommy Lee Jones i John Goodman, el cineasta aposta per tornar als seus amors de joventut: els duels, els cavallers a galop i d'altres gestes.
"Em vaig convertir en realitzador per l'admiració que tenia pels westerns com La legió invencible (John Ford, 1950), El tren de les 3.10 h a Yuma (Delmer Daves, 1957), Horitzons llunyans (Anthony Mann, 1952), Perseguit (Raoul Walsh, 1947)", explica, a Beverly Hills. "Tot de cop, he tornat a comprendre què devien de sentir aquests grans directors quan filmaven les cavalcades, en plena natura. Ha estat com tornar a les arrels, i sentir el mateix que sentia quan tenia 15 anys. Era un jove cinèfil quan vaig descobrir les batalles, espases en mà, a Scaramouche (George Sidney, 1952)", explica entusiasmat.
Des que va rodar El rellotger de Saint-Paul (1974), aquest geni del cinema francès ha explotat tots els gèneres amb el mateix gust, i amb una gran consciència de la història del cinema. Ha dedicat tota la seva felicitat a fer pel·lícules. "Hi ha coses que intento mostrar amb molta insistència en els meus últims films, com la felicitat que sento quan sóc en un plató de rodatge i estic rodant, o fins a quin punt tinc ganes de transmetre al públic el plaer que m'han proporcionat aquestes pel·lícules", diu. "Aquest plaer no depèn només de l'atmosfera del plató. És també el plaer físic del treball amb la càmera, de la fotografia, o de la direcció d'actors". Afegeix que, quan era jove, el plaer del director era obvi en qualsevol pel·lícula. Tavernier pensa que en el cinema contemporani aquesta passió ha desaparegut una mica.
Però, alhora que reivindica les pel·lícules de l'edat d'or americana, també es carrega la immensa majoria de pel·lícules de capa i espasa francesa, sobretot les que estaven interpretades per Jean Marais. "Sempre em va semblar terrible. Els decorats eren horrorosos. Ningú no es trencava el cap triant els exteriors, les cavalcades estaven filmades amb plans molt tristos, sense cel. Els colors eren molt lletjos; feia llàstima veure'ls", diu. Tavernier pensa que els francesos han trigat molt a fer servir el color. "Ha calgut esperar l'arribada dels anys 60 i 70, i la nova generació d'operadors de càmera per tenir pel·lícules ben filmades", diu.
La nova pel·lícula, La princesa de Montpensier, és una història d'amor amb una guerra religiosa de teló de fons. Es tracta d'una adaptació de la novel·la de Madame de La Fayette. Va ser presentada al festival de Cannes 2010. La seva projecció a la Filmoteca Americana al mes de març, en el marc d'un homenatge al cineasta, va ser acollida amb gran entusiasme. "Han trobat la pel·lícula moderna i audaç", diu Tavernier. "Això ha compensat una mica les reaccions que vaig obtenir a Cannes, on molta gent em va dir que era una pel·lícula massa clàssica. Mai no vaig arribar a entendre aquesta crítica", declara el director. "De tota manera, Chabrol ja em va prevenir fa un temps: 'Si fas una pel·lícula amb espelmes i llums d'oli, la gent et dirà que és clàssica i acadèmica. Si fas el mateix pla amb una llanterna, serà modern'".
