Beyoncé s’endú l’or a l’Estadi Olímpic

La diva de Houston presenta 'The Formation World Tour’ repassant la seva carrera davant de 46.000 persones entregades al xou

Beyoncé repetia a Barcelona dos anys després de visitar la ciutat amb l’espectacle que la presentava com la senyora Carter, un detall gens intranscendent sabent el que ha viscut l’artista en aquesta última etapa. Beyoncé torna a ser Beyoncé Knowles, enterrant el cognom de casada i alliberant la icona, el nom d’una artista que, tretze anys després de començar la seva carrera com a solista, es mostra segura, desafiant i amb ganes de plantar batalla.

Lemonade és un disc que desprèn mala llet i que prova de cicatritzar les ferides d’una temporada marcada per múltiples problemes -i suposades infidelitats- del seu marit, el raper Jay Z. Amb aquestes coordenades es presentava a un Estadi Olímpic ple a vessar - 46.000 persones segons la promotora Live Nation, el seu rècord a l’Estat- sense singles de radiofórmula i amb un elapé que no es pot trobar a Spotify. Detalls menors per a qui domina l’univers pop com si passegés pel passadís del seu immens penthouse de Nova York.

La Beyoncé més agressiva

Beyoncé es presenta amb una mastodòntica pantalla giratòria en forma de cub que presideix l'escenari. Un exèrcit de vint ballarines l’esperen mentre sona Formation, la cançó més política i reivindicativa de tota la seva carrera. Beyoncé apareix elevant-se de terra i s’encenen milers de telèfons mòbils. L’artista enfila la passarel·la que la porta cap al mig de la parròquia, en formació militar i sense esbossar ni un sol somriure. El duel ha començat i aquí no hem vingut només a gaudir, sinó a veure una dona ferida en el seu orgull.

La texana deixa anar d’entrada les dues bombes de Lemonade : amb Sorry dispara l’artilleria al pare dels seus fills. Beyoncé acaba la cançó mirant a l’horitzó de l’estadi i entonant la frase que ho resumeix tot: “ He better call Becky with the good hair ”. Llançades les proclames principals del nou elapé, toca la desfilada d’algunes de les seves cançons més populars, incloent-hi l’habitual versió en castellà d’ Irreplaceable cantada a cappella, Run the world o Baby boy, on la Queen B ja ha canviat de bodi (abans negre, ara blanc) i ha destapat la indiscutible sensualitat marca de la casa. Balades com Me, myself and I o Ronnin, versió de Naughty boy, s’intercalen amb precises píndoles de pop ballable ( Countdown ), mostrant l’artista grandiloqüent que és: tornades recordables, coreografies eficients i la característica veu de Beyoncé, que sense ser extraordinària és extremadament efectiva.

Explosió de ‘hits’

La segona part del xou, vestida amb una imponent capa i un mallot brillant, se centrarà en ella -les ballarines han desaparegut d’escena- i el vessant més r&b i hip-hop de la seva discografia: dues peces de Lemonade, 6 inch i Don’t hurt yourself, i un seguit de medleys en els quals Beyoncé es ventilarà cada cançó en un minut. Sense temps perquè ningú reaccioni -ni s’emocioni, que anar a veure concerts també hauria de ser això-, Rocket posa el necessari temps mort abans d’abordar, ara sí, la recta final a una hora i mitja després de començar. Sona Purple rain de Prince pels altaveus (just abans ja havia cantat The beautiful ones ) i tothom és conscient del que passarà llavors: Beyoncé fa un compte enrere i ressona, eixordador, l’explosiu inici de Crazy in love. La intèrpret, vestida de làtex vermell i amb posat autoritari, deixa que el públic, embogit, canti els cors. La comunió es trencarà massa aviat per la incomprensible moda d’acumular repertori i començar el següent tema a mitja cançó, encara que després soni un altre hit com Naughty girl, també inacabat.

Amb Party l'Estadi Olímpic serà una discoteca plena de confeti que aguantarà pràcticament fins al final, i Beyoncé, a qui ja fa una estona que ha començat a fallar la veu, farà una concessió a l'època de Destiny's Child amb Suvirvor. La passarel·la és ara una piscina llesta per finalitzar amb Halo, permetent-se el luxe de deixar Single ladies fora del repertori i senyalant una estranya rutina: fa set anys que acaba els concerts amb la mateixa cançó. Un show que funciona com un rellotge tan calculat i mil·limetrat que deixa poc espai perquè flueixi la improvisació: la pompositat i estètica de la reina del pop està per sobre de tot, inclús d'intentar que el públic pugui sentir alguna cosa més que no sigui admiració cap a ella. La glòria venia guanyada de sèrie, però vist el concert ningú la mereix més.

Més continguts de