Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Bikimel vol comunicar des de la senzillesa

La cantant barcelonina publica el disc ‘Morir d’un llamp’, titulat a partir d’un poema de Vinyoli

Comunicar és la paraula que repeteix Vicky de Clascà, àlies Bikimel, quan parla del disc Morir d’un llamp, editat per Satélite K. “Tenia la necessitat de comunicar, de saber com comunicar millor”, diu. I ho fa des de la senzillesa, mantenint l’estètica de folk-country però amb “unes lletres més clares”. També hi ajuda, i així ho reconeix ella, la producció de David Soler i Lucas Suárez, que aporta concreció instrumental i elegància a un disc que arriba dos anys després de Farrera, Can·Sons D.O.

“Jo potser hauria tirat cap a una producció més dels anys 80, però el David s’estimava més una de més crua i alhora elegant. I crec que és un encert”, explica Bikimel, que defensa la feina col·lectiva que hi ha darrere d’un disc en què participen músics com Xavi Lloses, Ramon Prats i Joan Motera, a més de Soler i Suárez. De fet, tal com ja va fer al Mercat de Música Viva de Vic al setembre, vol continuar fent els concerts amb banda. “Ara que tinc una cosa tan ben vestida i amb uns músics boníssims, no aniré jo tota sola a fer la hippy. La idea és portar la banda, tot i que més endavant potser acabarem en trio”, explica abans d’avançar que té previst fer dos EP aviat i que fins i tot té en ment fer una versió en català d’una cançó de Sabina.

El títol Morir d’un llamp surt d’un vers d’un poema de Joan Vinyoli que Bikimel interpreta a veu i piano, un format que no predomina en el disc tot i que voldria donar-li continuïtat en el futur. “En aquest cas, com que és un poema musicat, volia ser molt respectuosa i molt expressiva”, diu. L’altra excepció sonora és la versió en italià de L’home del carrer de Quico Pi de la Serra. “Va ser un encàrrec de l’ Enderrock, i com que el Quico la canta molt seriós, vaig pensar fer-la en italià per una raó estètica. Amb l’italià el personatge agafa un punt grotesc, i amb els músics ens ho passem molt bé. La fèiem en directe i funcionava tan bé que al final l’hem inclòs en el disc”, recorda una Bikimel que cada vegada té “més clar” que la música és la seva “eina” per entendre el seu entorn. “Necessito entendre el de dins per entendre el de fora -assegura-. Quan em dic una mentida, la cançó no funciona. En canvi, quan em dic una veritat, la cançó comença a funcionar. Per això em va bé, perquè no em puc enganyar gaire. La música fins i tot em serveix per comunicar-me amb la parella”. Cançons com Infla les veles i Paraula en són bons exemples, d’aquesta comunicació amb la parella. “Sobretot Paraula ”, precisa.

Tot i la imatge de fatalisme romàntic de la portada del disc, el contingut és essencialment optimista i esperançador. “Totalment. La idea és com capgirar la situació sense victimitzar-se”, diu amb la mateixa serenitat amb què assumeix que no pot viure de la música. “Quan m’hi he dedicat professionalment no sé com vivia. La dedicació sempre hi ha sigut, però una altra cosa és poder guanyar-te la vida. He sigut dissenyadora gràfica deu anys. Als 30 vaig començar a deixar-ho i ara tinc una feina de mitja jornada. No tinc gaire temps, però m’agrada perquè així toco de peus a terra”, diu.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT