És el que té ser un artista de culte. Dilluns Bikini estava tan ple que va haver d'aixecar el mur que multiplica gairebé per dos la seva capacitat. Els espectadors ens amuntegàvem contra l'escenari i la temperatura esdevenia per moments asfixiant. ¿Hauria de sorprendre? Una mica, si tenim en compte que la música de Bill Callahan no és precisament fàcil, que la seva veu severa i la seva figura hieràtica desafien tot allò que se suposa que cal fer per guanyar-se el públic. O un cert tipus de públic. En l'era de la imatge i el consum instantani calen 15 discos (dotze com a Smog) i vint anys de carrera per despertar el tracte reverencial que Callahan rep del seus seguidors.
Sophia Knapp, la cantant del segell Drag City que acompanya Callahan en la seva gira europea, no va aconseguir silenciar la multitud. En canvi, quan Bill Callahan va aparèixer a l'escenari acompanyat de Neal Morgan (bateria) i Matt Kinsey (guitarra elèctrica), es podia sentir amb total nitidesa l'aire condicionat de la sala i el dringar dels glaçons de gel a la barra. El cantant, nascut fa 45 anys a Silver Spring, Maryland, venia a presentar les cançons d' Apocalypse (2011), el tercer llarga durada que signa amb el seu nom de pila des que va abandonar el de Smog.
El títol del disc ve a tomb si tenim en compte que Callahan ha estat moltes vegades presentat per la premsa especialitzada com el màxim exponent de la cançó depressiva, però la frontera que separa un cantant depressiu d'un cantant depriment és molt fina i al de Maryland l'etiqueta no li fa justícia. Callahan és sobretot un poeta que fa servir la música per posar èmfasi a les seves paraules. La seva dicció és tan clara com profunda la seva veu, que només pot comparar-se amb personalitats de la talla de Lou Reed, Leonard Cohen i Johnny Cash.
Callahan s'acompanyava de la seva guitarra espanyola, que rasca molt suaument, i dels paisatges sonors que creaven Morgan i Kinsey, esplèndids en els seus respectius instruments; de baix no en calia, perquè el cantant en té prou amb la seva veu de baríton. El gruix del repertori estava format majoritàriament pels fantàstics temes d' Apocalypse , com la balada Riding for the feeling , el country de Baby's breath o la més moguda America , tot i que també van sonar cançons de treballs anteriors, com Too many birds , una peça en què Callahan esprem al màxim els seus recursos poètics: la darrera estrofa té una estructura piramidal en la qual cada vers afegeix una paraula a l'anterior fins a completar la frase " If you could only stop your heart beat for one heart beat " ("Si poguessis només aturar el batec del teu cor durant un batec"). Aquesta imatge d'un ocell que no troba lloc per aterrar perquè n'hi ha massa com ell, ens mostra la dimensió literària d'un personatge amb fila de cantant pop dels 70 que va corglaçar l'audiència durant gairebé l'hora i tres quarts de concert.
