MÚSICA

Bob Dylan estira el fil del gran cançoner nord-americà

El premi Nobel de literatura versiona trenta ‘standards’ en el triple CD ‘Triplicate’

Explica Manu Chao que ara comença a agradar-li la música que escoltaven els seus pares quan eren joves. És un sentiment que probablement comparteix Bob Dylan, que des de fa uns anys està publicant discos en què interpreta cançons que abans d’esdevenir clàssiques van ser importants per a generacions anteriors a la seva. Tanmateix, no és l’única raó que explica àlbums com Shadows in the night (2015), Fallen angel (2016) i el recent Triplicate (Columbia-Sony, 2017), que aplega trenta cançons en tres CD.

Dylan porta tres anys recuperant una tradició de la música nord-americana, la de la fàbrica de cançons Tin Pan Alley i la de Broadway, per exemple, que el rock va deixar de banda quan va configurar-se als anys 50 i 60. També recupera l’intèrpret com a eix, una figura que va perdre pes arraconat per l’autor intèrpret del rock. D’alguna manera, Frank Sinatra i Bob Dylan són protagonistes d’històries divergents que ara fa confluir el Nobel de literatura 2016.

“Totes les cançons de Triplicate van ser escrites per més d’una persona, i cap dels cantants que les van gravar originalment les havia escrit”, explica Dylan en una entrevista publicada a la seva web que va concedir a Bill Flanagan, escriptor i productor televisió a qui ja havia atorgat el mateix privilegi per parlar del disc Together through life (2009). Per exemple, Stormy weather la van compondre el 1933 Harold Arlen i el lletrista Ted Koehler, un dels tàndems creadors més prolífics de Nova York als anys 30; l’han cantat Sinatra, Billie Holiday, Lena Horne, Bing Crosby, Ethel Waters, Judy Garland i Etta James, entre d’altres, i també l’han interpretat en clau instrumental músics de jazz com Duke Ellington i Charles Mingus. És un standard, una cançó d’allò que s’anomena el gran cançoner nord-americà, en molts casos peces escrites per compositors jueus i interpretades per músics negres.

Dylan canta Stormy weather a Triplicate a la manera de Sinatra; és a dir, canviant el “ my man ” de la partitura original per “ my girl ”. La història és la mateixa: una persona abandonada, un amor perdut en un context de pobresa, la Gran Depressió. Dylan, com en la resta de cançons, canta amb un fil de veu gens impostat i fugint de l’atreviment de voler situar-se a l’altura de les grans veus del passat. L’afinació és desmanegada, marca de la casa, però respecta les melodies, s’acomoda en tempos tranquils i tot plegat transmet naturalitat i convicció, fins i tot quan està a punt de trencar-se a Where is the one. No hi ha afectació en aquest Dylan de 75 anys que canta, com diu ell mateix, sobre “la condició humana” en el sentit més quotidià i sense estripades.

Sense nostàlgia

En la mateixa entrevista, Flanagan li pregunta què en pensa, de les crítiques que consideren que Triplicate és un àlbum nostàlgic. “Nostàlgic? No -respon Dylan-. No estic viatjant cap al passat o enyorant els bons i vells temps, anhelant el record del que ja no hi és. Una cançó com Sentimental journey no és així, no és una cançó que remeni el passat. És pròxima i quotidiana. És aquí i ara”. Aquesta reflexió és una de les raons de ser d’aquesta visita als standards. Es tracta d’interpretar-ne alguns dels millors del segle XX posant l’èmfasi en la universalitat i la proximitat, i de cantar-los en un format recollit amb els guitarristes Charlie Sexton i Dean Parks, el baixista Tony Garnier, el bateria George Receli i la steel guitar de Donnie Herron.

Evidentment, no cal que vingui Dylan a descobrir la qualitat d’ As time goes by, de Herman Hupfeld; How deep is the ocean, d’Irving Berlin, o P.S. I love you, de Gordon Jenkins i Johnny Mercer. Però sí que és rellevant el gest d’un autor com ell que es posa al servei d’unes composicions que són el moll de l’os de la música nord-americana del segle XX, aquella que van definir el blues, el jazz, el country i el folk, a vegades en diàleg amb les músiques europees. El rock va néixer perquè abans existia tot allò, però en algun moment va preferir l’antagonisme i la confrontació a la continuïtat. El mateix Dylan hi va contribuir quan va electrificar el folk. La joventut dels anys 60 no estava per seguir les sanefes melòdiques que cantava Frank Sinatra, i si ho feia no ho comentava en públic perquè els models eren uns altres. D’alguna manera, Dylan mira de reconciliar en un mateix relat dos moments històrics, el de Sinatra interpretant These foolish things i el d’ell mateix cantant Like a rolling stone.

Més continguts de