MÚSICA
Cultura 09/09/2012

Bob Dylan se supera com a infatigable trobador de la tempesta

L'edat és una gran aliada de Bob Dylan. Als 71 anys, i amb mig segle de trajectòria discogràfica, manté la capacitat de superar-se, com demostra l'àlbum Tempest, que es publica l'11 de setembre.

Xavier Cervantes
2 min
LA PLENITUD DELS 71 ANYS  Bob Dylan en el concert  que va fer a Carhaix-Plouguer, a la Bretanya, el 22 de juliol, una setmana després d'actuar a Cap Roig.

BARCELONA"L'última obra de Shakespeare es titula La tempesta , i el meu disc, Tempesta . Són dos títols diferents". Així va replicar Bob Dylan quan el periodista Mikal Gilmore, de la revista nord-americana Rolling Stone , li va suggerir si el nou disc era també l'últim. És a dir, ni sí ni no, sinó tot el contrari, com és habitual. L'única certesa és que el cantautor nascut a Duluth fa 71 anys publica dimarts Tempest , un àlbum important per si mateix, pel seu altíssim nivell musical i literari.

Bob Dylan és un dels artistes més sobreanalitzats de la història. Els exegetes dylanians remenen versos, gestos i silencis per extreure'n teories. Musicòlegs i estudiants de literatura comparada han regirat la seva obra amb la minuciositat d'un forense, buscant l'evidència que confirmi o que refuti altres teories. Tot plegat perquè anar a la font original, el mateix Dylan, sovint complica més les coses. És un dels músics més importants dels últims 50 anys. Ell, en canvi, treu importància a gairebé tot el que du la seva empremta. Va dir que la intenció original era fer un disc religiós, però que va deixar córrer la idea perquè no tenia prou composicions, com si la falta d'argument conceptual condemnés Tempest a la categoria de disc menor. Evidentment, no és el cas.

Les deu cançons de Tempest confirmen la bona forma del Dylan del segle XXI. De fet, el seu corpus discogràfic des de Time out of mind (1997) és un dels més sòlids de la seva trajectòria, i Tempest culmina la feina de Love and theft (2001), Modern times (2006) i Togheter through life (2009): una síntesi de les arrels musicals nord-americanes, del gòspel al rock'n'roll i del blues al folk, personalitzades per la inconfusible veu de Dylan. Tot i així, Tempest presenta novetats. La primera és una conseqüència de la participació de David Hidalgo, el líder de Los Lobos. L'altra és l'aposta renovada per llargs textos torrencials, especialment en la segona part de l'àlbum.

El disc es va enregistrar a principis d'any a l'estudi de Jackson Browne a Santa Monica (Califòrnia), durant una pausa del Never ending tour que aquest estiu va portar Dylan a Cap Roig i Benicàssim. Hi va participar l'equip musical habitual -Tony Garnier, Stu Kimball, Charlie Sexton, George Receli i Donnie Herron-, amb l'afegit d'Hidalgo, que hi va aportar acordió, violí, guitarra i tres cubà.

Dylan fa servir l'aparell instrumental per conduir la producció cap a les fronteres del folk, de manera que pot establir ponts amb tradicions folklòriques europees, com la irlandesa, tan determinant en la música nord-americana. Això mateix fa que cançons com Scarlet town , conduïdes pel banjo, els violins i un ritme melancòlic, semblin balades medievals però sense versos repetits. Dylan també canta el llarg poema narratiu Tin angel com si fos un trobador enmig d'una tempesta la missió del qual fos depurar les murder ballads .

Amor, crim, venjança mort i sarcasme esquitxen unes cançons que unes vegades caminen amb la tossuda determinació del blues-rock i d'altres amb la lleugeresa del swing. Tot plegat per engrandrir la llegenda de Dylan.

stats