CALELLA DE PALAFRUGELLUn minut abans de l'hora prevista i amb la gent encara buscant el seu seient, Bob Dylan tornava, sis anys després, als jardins de Cap Roig. Ho feia després de passar pel Festival Internacional de Benicàssim la nit anterior i per l'esplanada del museu Guggenheim de Bilbao dimecres. Tot plegat, unes parades més en la seva eterna Never ending tour , gairebé 25 anys de vida ininterrompuda a la carretera, recreant nit rere nit un repertori aparentment inesgotable, obert a múltiples interpretacions i fortament arrelat en l'imaginari col·lectiu.
Però hi ha una cosa que no canvia: cada vegada que Dylan apareix sobre l'escenari, resguardant la seva personalitat introvertida rere el piano, és inevitable preguntar-se què li deu passar pel cap. Previsiblement, no dirà res que no sigui a les lletres de les seves cançons. Les càmeres de fotografia i televisió no estan permeses i, per tant, l'espectador no obtindrà primers plans. Dylan es deixa veure només de lluny, i de lluny ve el record dels que s'emocionen amb peces antigues com Leopard-Skin Pill box hat , Tangled up in blue i Visions of Johanna , encara que sonin amb veu de paper de vidre, encara que de vegades costi moltíssim reconèixer-les.
Icona del rock
Convertit en una icona del rock per diverses generacions de fans, Robert Zimmerman probablement no vol ser allà on la llegenda l'ha situat i potser viu el seu propi mite com una condemna de la qual necessita protegir-se. Amb 71 anys, queden lluny també els temps de rebel·lia i avantguarda musical i, potser per això, centra la seva proposta en formes musicals prèvies al naixement del rock, especialment el blues, que ha marcat les seves últimes incursions discogràfiques. Renunciant a interpretar el paper d'estrella, Dylan s'acomoda en el treball de conjunt d'una banda perfectament greixada pels anys que fa que funciona. Feliç de comptar amb una maquinària tan vigorosa, ell es limita a recitar, maltractant els originals, deixant anar els seus dits maldestres sobre el teclat i, finalment, amb Simple twist of fate , penjant-se la guitarra elèctrica al coll, un gest que la graderia interpreta com un acte de deferència: Dylan, el mite, el del seu imaginari, és un cantautor de guitarra al coll, sigui elèctrica o acústica.
Aquesta és una de les poques concessions al respectable, però tot i així, el de Minnesota continua aconseguint que ens perdem pels plecs de la seva poesia, de vegades automàtica, d'altres desgavellada, per moments plena de veritat i d'altres tan audaç com tramposa. Dylan és al rock el que Shakespeare és al teatre i probablement per això els espectadors de Cap Roig van pagar de 100 a 270 euros per anar-lo a veure. Per a ells la nit de dissabte va ser especial, però per a Dylan era, segurament, una altra nit de feina amb els seus vells companys de ruta. En un marc incomparable, això sí, però una altra nit de feina per a un incansable treballador de la música. Com ja havia fet en els anteriors concerts d'aquest mes de juliol, el repertori va presentar un curós equilibri entre peces relativament recents i composicions d'àlbums emblemàtics com Highway 61 Revisited (1965) i Blonde on blonde (1966), el significat dels quals és avui molt lluny del que van tenir en el moment de la seva creació. Tant se val, perquè per molt que s'esforci a combatre el mite, peces com Ballad of a thin man i Like a Rolling Stone l'eleven una vegada i una altra a l'Olimp de la música moderna. L'obra ja és més gran que el seu creador.
