Publicitat
Publicitat

Boniques fantasies però mal cosides

Amb el meravellós L'Oratorio d'Aurélia a la memòria ens ha arribat la nova creació de Victoria Thierrée-Chaplin per a la seva filla Aurélia. Es tracta d'un espectacle visual ple d'efectes fantàstics i màgics en el qual la filla de Charles Chaplin bolca un imaginari basat en la transformació de les formes, de les coses -des de la mateixa intèrpret fins a l'acurada escenografia-, en un seguit d'escenes que arrenquen amb l'inici d'una mudança. És un dels moments més captivadors d'un espectacle que, d'altra banda, s'embolica sobre si mateix amb un excés de mitjans i recursos, i sense establir els imprescindibles connectors entre les escenes que marquin el ritme i ajudin a definir una poètica de l'espai i el moviment.

El personatge d'Aurélia Thierrée es perd, o fuig, per entre les parets de casa seva i dels edificis circumdants, uns magnífics telons pintats amb finestres i esquerdes per entrar i sortir. En el seu camí s'hi creua l'home de la mudança, amb inclinacions molt clownesques, i altres habitants del món imaginat. A Murmures des murs hi ha moments deliciosos, com el ball de la protagonista a l'aire, la pujada d'una escala sense esglaons, algunes de les desaparicions i el joc amb un dels monstres inventats per la directora que desprèn tendresa a dojo.

Sobre una banda sonora no sempre encertada, el passeig d'Aurélia produeix diferents quadres amb habilitats circenses, petites coreografies i cops de màgia però que, com dèiem a l'inici, se succeeixen atropelladament com si els fes por abusar de l'efecte. Si Victoria Thierrée es decidís a modular el ritme, no hi ha dubte que les capacitats interpretatives de la seva filla lluirien més.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT