Boris Vian dialoga amb el present al Teatre Lliure
María Velasco adapta i dirigeix una versió lliure de 'L'escuma dels dies'
BarcelonaEn el món de les arts escèniques, tenir tres anys per aixecar un projecte és tot un regal. La dramaturga María Velasco (Burgos, 1984) n'és plenament conscient, però també defensa que amb menys temps haurien parit un espectacle diferent, menys ajustat al que buscaven. "Ni és un text senzill ni és una obra convencional. Necessitàvem aquests tres anys", explica Velasco, també directora del muntatge La espuma de los días, una adaptació lliure d'un dels textos més coneguts de Boris Vian. L'espectacle, en castellà, es va estrenar al Teatro Español de Madrid i arriba aquest dimecres a l'Espai Lliure de Montjuïc, on s'estarà fins al 23 de febrer. Poder-lo elaborar sense presses ha permès a Velasco triar els intèrprets que ella volia i reescriure el text per fusionar-lo amb les improvisacions dels actors, i crear així una versió de l'obra de Vian "amb un esperit híbrid i eminentment poètica".
La directora s'apropia de la novel·la de Vian per parlar de la mort, l'amor i la malaltia, com també per qüestionar la manera de viure de la societat actual. "Està considerada una novel·la d'adolescència, però a mi em va canviar quan la vaig llegir des d'una mirada adulta, perquè la vaig redescobrir des de la precarietat i la crisi", explica Velasco. Des del seu punt de vista, la millor manera de traslladar la literatura de l'autor a l'escenari no era fer-ne una versió fidedigna, sinó "construir-hi un diàleg amb el present i a partir de l'experiència personal". Amb aquest objectiu, la història de Vian es fusiona a escena amb esdeveniments recents com l'incendi de Notre-Dame i les protestes dels armilles grogues a França.
Velasco volia combinar disciplines a escena, i per això es va envoltar d'intèrprets polifacètics. El repartiment de La espuma de los días està format per Miguel Ángel Altet, Fabián Augusto Gómez Bohórquez, Lola Jiménez i Natalie Pinot, que combinen el text amb la dansa i la música a escena. "No hem fet una recreació convencional dels personatges. Hi hem treballat a partir de les seves mirades, del seu amor a la vida i a l'art fins que la malaltia irromp en les seves existències", apunta Velasco. Per a ella, el més interessant era reflectir com la malaltia de la Chloe "fa metàstasi més enllà de les seves cèl·lules" i acaba afectant "institucions, tradicions i, en definitiva, la societat".
La mort plana sobre l'espectacle durant tota l'estona perquè el mateix Vian la tenia sempre molt present. "Diuen que va ser un mite que va viure de pressa, perquè sabia que tenia un toc de queda, que els seus dies estaven comptats", assenyala Velasco. Aquesta presència pren forma a escena amb rosegadors dissecats, que apareixen en un espai abstracte. "El component narratiu de la història és molt dèbil, però volia que l'entropia de la vida entrés dins el relat", diu la directora. La idea "d'un cos vulnerable i un sistema malalt" queda reforçada també amb un repertori que defuig la figura de Vian, ja que no hi ha ni una peça de jazz, sinó temes de música electrònica i el clàssic Ne me quitte pas.
