Borja Cobeaga i Diego San José: “Per fer humor, els catalans sou més problemàtics que andalusos i bascos”

BarcelonaEls guionistes d’Ocho apellidos vascos tornen a firmar el guió de la seva esperada seqüela, Ocho apellidos catalanes, que arriba divendres al cinema. Borja Cobeaga i Diego San José presentaven ahir una ponència sobre l’escriptura dels films a la 4a Trobada de Guionistes celebrada al CCCB, la cita de referència a l’Estat per als professionals del guió cinematogràfic i televisiu.

Es diu que les seqüeles són els guions més fàcils d’escriure i més difícils d’escriure bé. Hi esteu d’acord?

Diego San José : És més fàcil perquè hi ha menys incertesa. Els personatges ja existeixen i ja saps quins acudits tenen més gràcia.

Borja Cobeaga : I és més difícil perquè véns de l’èxit, el factor sorpresa ha desaparegut i tothom té la seva idea sobre com hauria de ser la seqüela d’ Ocho apellidos vascos.

Per què Catalunya?

B.C. : El més normal hauria sigut portar els personatges a Andalusia, jugar el partit de tornada. El problema és que Dani Rovira s’hi trobaria molt còmode i perdríem el factor de peix fora de l’aigua que és clau a la primera part. D’aquí la idea d’anar a Catalunya, no per oportunisme.

D.S.J. : Portar la història aquí ens agradava perquè, de sobte, tant el basc com l’andalús eren en territori estrany i això ens permetia unir el malvat i l’heroi de la primera. I el Koldo és ara el Sancho Pança del Dani.

B.C. També ens agradava jugar amb l’enveja dels bascos per Catalunya perquè ja no som l’avantguarda de la independència. Jo sempre dic en broma que visc a Catalunya perquè sóc fan de la independència, sigui de qui sigui [riu]. Primer vaig anar al Quebec, a Escòcia vaig durar molt poc i ara he vingut aquí.

¿Els milers d’opinions viscerals que va generar el film us van afectar a l’hora d’escriure la seqüela?

D.S.J. : No, t’acabes blindant. Tothom opinava. I deien que era una gran porqueria o la primera pel·lícula que veien en trenta anys. Ningú deia “És una comèdia amb els seus alts i baixos”. I hi ha la gran frase, esclar: “És una merda, però he rigut”.

B.C. : A mi m’agrada molt la que diu: “Cau en tots els tòpics, però rius”.

D.S.J. : El més útil va ser adonar-nos que Carmen Machi connectava molt amb el públic. Si no ho haguéssim sabut, segurament tindria un paper més petit en la seqüela.

Arran de l’audiència rècord en televisió de dimecres, vas comentar a Twitter: “ Ocho apellidos vascos és el PP del cinema. Tothom el menysprea però després guanya les eleccions”. Aquest menyspreu, et cou?

B.C. : De cap manera. Si sóc el primer a fer sang de les coses molt populars que no m’agraden. A veure, Ocho apellidos vascos és una comèdia poca-solta. Sabem quin tipus de comèdia popular fem i que està més a prop de Paco Martínez Soria que de Berlanga. No volem anar a Canes.

D.S.J. : I sabem que, més enllà del gènere, qualsevol pel·lícula que sigui la més taquillera de la història tindrà mil enemics. En l’era de ser especial mola dir que no t’agrada la pel·lícula que li agrada a tothom.

B.C. : A la seqüela no hem volgut reivindicar-nos artísticament. L’objectiu és no decebre la gent que va gaudir amb la primera part. No hi ha res més trist que fer una pel·lícula per a quatre amics i esperar que vagin cinc milions de persones a veure-la.

En l’avançament sembla que el film estigui ambientat en una Catalunya independent. És així?

B.C. : No és ben bé així, ja ho veureu. La pel·lícula, per cert, no té gaires ganxos polítics. És força atemporal i no s’hipoteca amb l’actualitat.

¿I vau participar en el càsting dels nous actors? Us fan cas?

B.C. : Comparat amb altres guionistes, sí que ens fan cas. Tampoc és que diguem quin actor ha de ser, però sí que ens escolten. Belén Cuesta, per exemple, va ser un suggeriment del Diego. És graciós, perquè l’Emilio, el director, ja l’havia dirigit en una pel·lícula, però no se’n recordava.

D.S.J. : També fem cas als actors. El personatge del Berto s’havia de dir Jordi, el gran tòpic. Al final es diu Pau perquè el Berto va dir que era més de modernet, el típic nom que uns pares hippies li posarien al seu fill als 70. El Berto ha aportat molt. La barba que porta és idea seva, al guió només hi diu que és un hipster.

És curiós que opteu per un tòpic tan modern i global. Com vau triar i descartar els tòpics catalans?

D.S.J. : Els dividim en dos: els universals hi són a través del Berto i els més tradicionals els recull el personatge de Rosa Maria Sardà.

B.C. : El tòpic del modernet no el vèiem clar, però el Berto va implicar-s’hi a fons i en el rodatge va créixer. I com que els tòpics rurals havien funcionat tan bé en la primera part, vam jugar amb la iaia dominant de família burgesa de l’Empordà.

La primera part contraposava la dificultat per comunicar emocions dels bascos i l’efusivitat andalusa. On se situen els catalans ara?

D.S.J.: Aquest eix ha passat a la història, no val per a Catalunya. I com que la seqüela té tres històries d’amor i més trama, també hi ha menys tòpics. N’hi ha, òbviament, però no és un catàleg. Els personatge són caricatures que no existeixen. El Berto, per exemple, és un friqui de la modernitat que podria ser de Valladolid. No hem intentat retratar com són els catalans.

B.C.: Potser el que més surt és la vanitat i el xovinisme, però repartit entre els catalans i els bascos. I també hi ha una cosa, molt potenciada pel director, que són els acudits sobre els Mossos d’Esquadra.

Som difícils de parodiar? Som un bon material humorístic?

B.C.: Els catalans sou fàcils de parodiar barroerament, a partir dels tòpics més suats. Però sou un poble massa complex per retratar-lo en dos traços amb un acudit.

D.S.J.: Per fer humor, els catalans sou més problemàtics que andalusos i bascos. Per a un guionista de comèdia sou un drama. L’andalús i el basc són exagerats en tot: les demostracions d’afecte, el menjar, les festes... El català és més mesurat. I això, que és un tòpic en si mateix, és fumut per a la comèdia.

¿Com ha afectat la vostra vida haver escrit el guió d’Ocho apellidos...?

B.C. : Ha esborrat la meva vida professional anterior. Ara la meva carrera comença amb Ocho apellidos vascos, tant se val que em nominessin a l’Oscar o que fes Pagafantas, un film que més o menys va agradar. M’he convertit en el paio que va escriure Ocho apellidos vascos.

I què és el millor que us ha portat?

D.S.J. : Professionalment, solvència per triar projectes. I una seguretat econòmica que ens permet arriscar-nos i escriure altres coses.

B.C. : Sí, com la seqüela! [Rialles.] A mi, que la pel·lícula la vegin vuit milions de persones em sembla l’hòstia. Tots els directors volen que la seva pel·lícula la vegin vuit milions d’espectadors, fins i tot Albert Serra. I que un cinema ple de gent rigui d’un acudit que has escrit em sembla el més orgàsmic del món, el gol de xilena del cinema.