Bruno Mars, rei d’una festa del funk de 24 quirats

El cantant i compositor de Hawaii es mostra incontestable en el seu retorn a Barcelona 

Muntar una festa descomunal. Ras i curt. Aquesta era la missió. Una festa en la qual el cantant i compositor Bruno Mars va ser de nou el perfecte mestre de cerimònies. Quan encara estava recent en la memòria la seva visita a Barcelona de l’abril de l’any passat al Palau Sant Jordi, el músic hawaià va fer passar per segona vegada la seva gira mundial 24k Magic Tour per la ciutat. Aquest cop l’emplaçament escollit va ser l’Estadi Olímpic de Montjuïc, que presentava un aspecte magnífic. No es van esgotar les entrades, però el salt a un aforament considerablement més gran denota el gran augment de popularitat de Mars en l’últim any. En xifres, dels gairebé 18.000 espectadors del Sant Jordi als més de 53.000 que es van donar cita ahir a l’Estadi Olímpic. Una popularitat de ben segur alimentada pels sis premis Grammy que ha aconseguit aquest any amb el disc que constitueix el pal de paller d’aquesta gira, '24k magic', que el situen com un dels discos de l’any, almenys en capacitat de contagi i seducció popular.

La sessió als plats de DJ Rashida, que va exercir de telonera, amb molts ressons al beat dance i al hip-hop dels anys 80 i 90 i al R&B, va convidar a mirar tres dècades enrere i situar l’origen d’algunes de les referències musicals que Mars ha recreat a '24k magic'. Així, quan les primeres notes de 'Finesse', una encomanadissa píndola de pop i hip-hop a l’estil 'new jack swing' –¿recordeu Boyz II Men i McHammer?–, van donar el tret de sortida per fi al concert (va començar mig hora tard), semblava que el cordó umbilical amb els anys 80 encara no s’havia trencat.

De fet, el concert va seguir-hi ben connectat durant gran part de l’actuació. El hit '24k magic' n’era la millor prova: una bomba musical. A mig camí entre la paròdia i l’homenatge al funk de sintetitzadors i pensada per fer ballar, va ser rebuda amb una gran cridòria. Més intens es va fer el rugit del públic quan Mars va desplegar els seus dots de ballarí amb una voluptuosa coreografia acompanyada per diversos llançaments de focs artificials que sortien de darrere l’escenari. A continuació, el 'soul dance vintage' de 'Treasure ' hi va aportar matisos lluminosos i suaus. Ràpidament, però, van quedar ensorrats per la piconadora funk (i més focs artificials) de 'Perm', on el hawaià, tot i anar vestit amb roba esportiva i gorra de beisbol, va voler-se posar a la pell de James Brown endurint la veu i forçant els passos de ball. Incontestable.

Després d’una primera hora esgotadora, la balada amb aires de soul dels 70, 'Calling all my lovelies ', va suposar un merescut recés i també un canvi de registre: el primer episodi de desamor dins d’un repertori pensat per ser la banda sonora d’una pista de ball. El despit va durar ben poc i 'Chunky', un altre del temes més ballables de '24k magic', va tornar a fer pujar les pulsacions per preparar el terreny per a un del èxits més esperats de la nit: el pop soul de ' That’s what I like', on el muntatge de llums de l’escenari, gegantí, va reforçar el dramatisme de la tornada.

Del funk al sucre

Després d’una primera part hedonista farcida de funk, teclats sintètics i coreografies trepidants, 'Versace on the floor' va provocar un gir romanticot de guió en què Mars va desplegar alguns dels seus èxits més ensucrats dels primers dos discos. Això sí, sense renunciar a la intensitat. 'Marry you', un dels seus primers èxits, va aportar els primers moments de pop-rock. 'Runaway baby' –de nou, l’esperit de James Brown– i 'Locked out of heaven' –pop-rock amb ressons a The Police– i una versió accelerada de 'Just the way you are', la balada ensucrada que el 2010 el va col·locar en l'òrbita internacional, van tancar un concert intens d'hora i mitja que es va fer curt. 'Uptown funk', el hit coescrit amb el productor Mark Ronson, va ser el protagonista absolut del breu bis que va deixar el xou ben amunt i en ple 'revival' vuitanter. Amb 'Funk dance' de radiofómula, Mars es va consolidar novament com l’'entertainer ' definitiu.

Elvis Costello, un rebel a la zona alta

Considerat un dels grans músics pop de la història, Elvis Costello no ha tingut un idil·li especialment reeixit ni amb les llistes d’èxits en general ni amb el públic català en particular. Ahir no va omplir els Jardins de Pedralbes, tot i que feia cinc anys de la seva última visita i que va anunciar que repassaria tota la seva trajectòria, una carrera marcada pels tombs estilístics i una ànima on cap pràcticament tot.

Amb un so que va anar guanyant en 'groove', el londinenc va recórrer a un degoteig de peces icòniques des del primer acord de 'Wonder woman', del disc conjunt del 2006 amb Allen Toussaint. I d’aquí al seu passat més reconeixible, de 'King horse' a l’aroma 2Tone de 'Watching the detectives', del seu disc de debut. Majestuositat pop i nostàlgia del Costello rebel i més brillant tocats en plena zona alta de Barcelona, que segur que va ballar quan va ressonar 'Pump it up'. Va ser un plaer rendir-se a la nostàlgia, era una nit dedicada exactament a això.

Text de Jordi Garrigós

Més continguts de