ARTS VISUALS

El CCCB busca la marca de l’ocultisme en l’art contemporani

L’exposició ‘La llum negra’ inclou obres de Crowley, Beuys, Tàpies, Burroughs, Jodorowsky i Agnes Martin

Què té a veure l’ordre esotèric del mag Aleister Crowley amb l’informalisme de Tàpies? I el jazz còsmic de Sun Ra amb els còmics de Grant Morrison? I algunes pel·lícules de Derek Jarman amb la recerca de la immortalitat a través de l’hermafroditisme de Forrest Bess? Tot això està relacionat a l’exposició La llum negra. Tradicions secretes en l’art des dels anys 50, que es pot visitar al CCCB fins al 21 d’octubre. Esoterisme, ocultisme i societats secretes marquen el relat d’unes 350 obres, entre pintures, escultures, instal·lacions, pel·lícules, discos, còmics i llibres tant d’autors que formen part del cànon artístic del segle XX com d’altres que s’han mogut en l’ombra de la contracultura. Segons el comissari de la mostra, Enrique Juncosa, el que els uneix és pertànyer a “una tradició que entén l’art com una via possible cap a un nivell cognitiu superior, com un instrument de connexió amb la realitat més profunda o com una forma de coneixement en si mateix”.

“L’exposició no és una enciclopèdia il·lustrada de l’ocultisme. Ni una reivindicació d’aquestes tradicions ni una refutació o injúria. És una presentació, i tot allò que existeix mereix ser presentat”, diu el director del CCCB, Vicenç Villatoro, conscient que dirigeix un centre que s’alimenta fonamentalment del pensament científic i que, a més, no té l’art com a eix. “El CCCB no és ni un centre d’art ni un centre esotèric, però sí que posa damunt la taula qüestions del present que moguin el debat i la reflexió”, afegeix Villatoro. Així doncs, La llum negra és al CCCB perquè, tot i que els segles XX i XXI són els de l’hegemonia del pensament científic, “a l’hora de donar sentit a les seves vides una part molt important de la societat acut a les tradicions hermètiques, místiques i esotèriques”.

“Hi ha diaris que tenen suplements científics i també l’horòscop”, recorda Villatoro abans de destacar que l’exposició és sobretot “un catàleg fascinant d’històries i peripècies” aixoplugades sota la llum negra, un concepte del sufisme que busca la connexió amb la divinitat a través de la visió interior i l’experiència mística. Val a dir que no tot el que hi ha a la mostra respon a una espiritualitat transcendent, perquè hi ha moltes referències més aviat prosaiques a l’expansió sensorial de la psicodèlia, al tarot, a la màgia satànica i fins i tot a les derives psicomàgiques d’Alejandro Jodorowsky, que a vegades són versions gamberres dels manuals d’autoajuda. Sí que hi ha obres que responen a la idea de William S. Burroughs segons la qual “l’art és d’origen màgic [...] i està destinat a fer que les coses s’esdevinguin”, com si fossin una mena de conjur, però també hi ha peces purament enunciatives, com l’estàtua que Goshka Macuga dedica a l’ocultista russa Madame Blavatski. I com que el marc de treball de Juncosa és l’art contemporani, les connexions amb la cultura popular són només puntuals i no aprofundeixen en la forta presència de l’element esotèric en la ficció audiovisual actual.

El fil esotèric

Diu Juncosa que en les revolucions de l’art del segle XX “la part esotèrica ha quedat a l’ underground ”. El que fa a l’exposició és mostrar que en cadascuna d’aquestes revolucions també hi va haver un fil esotèric o espiritual, que és justament el que estira en un recorregut que comença amb Harry Smith i Jordan Belson, pioners del cinema experimental però també pintors lligats a l’abstracció geomètrica i simbòlica. Tot i que el relat de l’exposició és més cronològic que temàtic, Juncosa intenta connectar alguns àmbits. Per això després de Smith i Belson hi ha espai per a l’expressionisme abstracte de Barnett Newman i el minimalisme d’Agnes Martin, i tot seguit hi ha un àmbit protagonitzat per l’informalisme d’Antoni Tàpies i Joan Ponç en què ressonen jeroglífics, codis i símbols, Jung i les filosofies orientals.

Un dels moments més estimulants és el diàleg que Juncosa estableix entre Tàpies i els petits quadres de Forrest Bess, un artista obsessionat amb una peculiar concepció de la immortalitat lligada a l’hermafroditisme que el va dur a autooperar-se els genitals. El gènere com a camp de batalla artístic i vital torna a aparèixer en l’espai sobre el músic Genesis P-Orridge, que juntament amb seva companya Lady Jaye va tirar endavant The Pandrogyny project, l’objectiu del qual era aconseguir que, mitjançant la cirurgia, els cossos de tots dos acabessin sent iguals. Hi ha diàlegs prou fèrtils, com els que Juncosa desplega entre Burroughs i La màquina dels somnis de Brion Gysin; entre el cineasta Kenneth Anger, Crowley i els Rolling Stones, i entre Joseph Beuys i el fundador de l’antroposofia, Rudolf Steiner; i d’altres que són més aviat prims, com el que tot just suggereix entre Jodorowsky i Alan Moore.

Més continguts de