ART

El CaixaForum explica 700 anys de dolor, ràbia i goig en l’art

A l’exposició ‘Poètiques de l’emoció’ dialoguen peces religioses i figuratives amb contemporànies

700 anys separen les dues primeres obres que es mostren a l’exposició Poètiques de l’emoció, que es pot visitar al CaixaForum de Barcelona des d’avui i fins al 19 de maig. Una és tan fascinant que atrau les mirades amb una força magnètica. Es tracta de Ploraners, una peça anònima del 1295 que forma part d’un conjunt de taules del gòtic castellà que decoraven el sarcòfag a l’església de San Andrés de Mahamud (Burgos). Són deu ploraners que s’estiren els cabells i s’esgarrapen la cara, però el dol està representat amb subtilesa gòtica. En la paret del costat hi ha The silent sea, de Bill Viola, un vídeo a càmera lenta del 2002. Aquí són nou actors els que representen pena, dolor, ràbia però amb una expressivitat més teatral.

Malgrat els set segles de distància, les dues obres dialoguen gràcies a la intervenció de la comissària de l’exposició, Érika Goyarrola (Bilbao, 1984), que proposa jocs de miralls i resignificacions respectuoses amb unes quaranta peces entre pintures, escultures, fotografies i vídeos. N’hi ha, entre d’altres, de Joan Miró, Julio González, Shirin Neshat, Perejaume, Pipilotti Rist, Manolo Millares i Joaquim Mir, a més de magnífics préstecs d’art religiós catòlic del MNAC, com Ploraners i un Davallament de la Creu anònim del segle XVI de l’escola hispanoflamenca, i del Museo Nacional de Escultura de Valladolid, com un fragment d’un calvari gòtic atribuït als tallers de Brabant.

L’exposició està estructurada en tres àmbits, cadascun associat a un color de paret -vermell, gris i groc-, que es corresponen amb diferents emocions o intensitats expressives. El tema, en conjunt, són les emocions, o com l’art i l’artista expressen dolor, pena, ràbia, goig... tant en el que representen com en la manera, com passa en la xarpellera esquinçada de l’ Homúnculo (1960) de Millares. Però a l’exposició també hi ha dues lectures paral·leles, una estrictament artística i l’altra que afecta la manera de mostrar l’art al públic. “L’art contemporani, amb un discurs críptic i autoreferencial, ha oblidat les emocions. Ha deixat de banda la qualitat de commoure i s’ha fixat més en idees i conceptes, però a l’exposició hi ha moltes peces contemporànies que busquen tornar a la tradició de l’art amb capacitat de commoure”, diu Goyarrola, que activa aquest aparell emotiu de l’art contemporani exposant-lo amb tradicions religiones, figuratives i fotoperiodístiques.

La pietat i el sensacionalisme

La comissària estableix relacions més o menys previsibles, com el diàleg entre els estigmes de Crist en el Davallament de la Creu i els talls que Gina Pane es va autoinflingir a Action Psyché (1974) i que, segons Goyarrola, mostren “el dolor com a via empàtica de coneixement” del propi cos. Però hi ha altres associacions aparentment també òbvies però amb una interessant càrrega crítica. És el que la comissària fa relacionant una pietat de Ramon Padró Pijoan de mitjans del segle XIX amb la fotografia Funeral a Kosovo (1998), d’Enric Folgosa Martí, en què un grup de dones fora de focus ploren un home mort. “El fotoperiodisme s’inspira en la iconografia religiosa fregant el sensacionalisme perquè fa una estetització del patiment”, diu Goyarrola.

A propòsit de la figura de les dones en el funeral, i en general en el rol que els homes les han assignat a l’hora d’expressar emocions en rituals i actes socials, l’exposició té un parell de peces ben eloqüents: el vídeo Turbulent (1998), de Shirin Neshat que, contraposant un cantant davant un públic masculí i una dona que s’adreça amb un cant prelingüístic a un auditori buit, denuncia la prohibició de cantar en públic que pateixen les dones a l’Iran. L’altra peça és I’m not the girl who misses much (1986), on Pipilotti Rist balla una melodia dels Beatles “ridiculitzant l’estereotip segons el qual les dones s’expressen histèricament”. Per cert, l’exposició no oblida “la facilitat com es manipulen les emocions”, i ho fa amb un irònic vídeo del 2013 d’Esther Ferrer.

Un altre diàleg sorprenent és el que s’estableix entre Maig 1968 de Miró (cedit per la Fundació Miró) i unes fotografies de Colita sobre manifestacions pels drets de les dones i dels homosexuals. Goyarrola no vol “contaminar” el significat del Miró, però si es mira el quadre sense saber-ne el títol són les fotografies les que acaben de definir “la força de la protesta” de la pintura. També hi ha fotografies de Carmen Amaya, La Perrata i El Lebrijano, que la comissària relaciona amb vídeos com Acid brass, de Jeremy Delles, i que fa servir per explicar “el poder emotiu de la música”.

L’altra lectura de Poètiques de l’emoció té a veure amb la manera com la Fundació Bancària la Caixa mostra la seva col·lecció d’art contemporani. En aquest cas, ha triat el diàleg amb altres institucions i sobretot un discurs expositiu que faci “més accesible” la col·lecció, tal com diu la directora d’exposicions de la Caixa, Isabel Salgado. “Es tracta de treballar amb els comissaris per arribar no només a un públic especialitzat en art contemporani, sinó també al públic general”, diu Salgado sense embuts.