El CaixaForum cau presa del cant de les sirenes de l’Antiguitat

BarcelonaPotser en el futur els professionals de l’arqueoacústica podran recuperar el so de les trompetes dels soldats romans abans d’entrar en combat, la música d’un ritual grec per demanar fertilitat als déus, les composicions que sonaven durant un banquet a les corts dels faraons i les que tocaven els músics que acompanyaven el rei assiri Assurbanipal. De moment es pot gaudir d’una exposició tan sucosa com la que obre avui les portes al CaixaForum: Músiques a l’antiguitat. És una experiència rodona: té el caràcter exhaustiu i pedagògic marca de la institució i alhora estimula la curiositat.

Malgrat que la mostra inclou algunes interpretacions actuals de música de l’Antiguitat, és més suggeridor mantenir-les en el regne de la imaginació. “La música a l’Antiguitat és un fenomen molt ampli”, afirma la comissària de la mostra, Sibylle Emerit, del Centre Nacional de Recerca Científica de París, en representació dels set altres experts que hi han col·laborat. Per això, les 373 peces que la formen estan exposades segons temàtiques com la religió, el dol, el poder, la seducció, la mort i la fabricació dels instruments i la interpretació de la música. A més, no estan organitzades cronològicament dins de cada àmbit, sinó que les peces de les diferents civilitzacions estan posades en diàleg. Abans de Barcelona, la mostra es va poder visitar al Louvre de Lens i a partir del juny es veurà al CaixaForum de Madrid.

Músiques a l’antiguitat és fruit de l’acord de l’Obra Social La Caixa amb el Louvre, que té la segona col·lecció d’instruments antics important del món després del Museu Egipci del Caire. Inclou peces mesopotàmiques, egípcies, gregues i romanes, entre les quals destaquen un conjunt d’instruments que s’han conservat gairebé completament, un sarcòfag egipci, partitures de l’antiga Grècia i de Mesopotàmia i dues pintures pompeianes i un cornu monumental que també va sobreviure a l’erupció del Vesuvi. I criden l’atenció unes escultures romanes d’Hermes o Mercuri amb una lira, uns exvots amb forma d’orella i un mosaic romà dedicat a Orfeu, que, segons el mite, dominava els animals salvatges amb el so de la lira i era capaç de moure les pedres.

Músics itinerants

A la part final del recorregut hi ha una peça carregada d’emotivitat, l’estela funerària d’un músic que va morir amb 16 anys, encarregada pel seu avi i el seu pare. Al marge de l’emoció, serveix per explicar que els músics eren itinerants i que és difícil fixar l’origen d’alguns instruments en un únic punt. El propietari de l’estela funerària es deia Ruphus i era originari de la ciutat grega de Milas, però la pedra va ser trobada a Colònia. “Xipre era important en el context de la Mediterrània que feia de transició entre l’Orient i Occident”, diu l’historiador Alexandre Vincent, un altre dels comissaris. En el terreny diví, la música també tenia una funció d’intercanvi. “Era una eina de comunicació entre els déus i els humans. Era necessària perquè els ritus fossin eficaços”, diu Vincent sobre els vincles de la música i la religió a l’antiga Grècia i Roma. En canvi, a nivell polític, els grecs van marcar la diferència respecte a Mesopotàmia i Egipte, amb un context marcat per la invenció de la democràcia per substituir els reis. “Tots els nens havien d’aprendre música, hi havia certàmens musicals i música a les competicions esportives com el pentatló i les acrobàcies eqüestres. També al teatre, que era més aviat com l’òpera, amb dansa i música”, explica Sylvain Perrot, de l’Acadèmia d’Estrasburg.

Moltes de les peces exposades remeten a entorns oficials i religiosos, però els comissaris també expliquen el pes que la música tenia en la vida quotidiana amb un conjunt d’esculturetes de músics de diferents èpoques. “Es feien servir per cantar durant els moments importants de la vida o pels difunts”, precisa la comissària Nele Ziegler.

Cantants cecs, joves ebris i sacerdotesses

Presentació al temple

A l’estela del rei Melixiku de Babilònia i la seva filla veiem com ell la presenta com una divinitat. Ella porta una arpa de nou cordes per tocar en honor a la deessa Nanaia com a sacerdotessa del seu temple.

Lloar cantant

Una altra estela, aquesta vegada egípcia: El cantant cec Djedkhonsuefankh tocant l’arpa davant del déu Ra prové probablement de la tomba del músic i tenia la funció d’assegurar al difunt les ofrenes atorgades pel déu que adora.

L’antiguitat somiada

Entres les obres del segle XIX i començaments del segle XX que mostren la visió que aleshores es tenia de la música de l’antiguitat hi ha Ballarina algeriana o Salambó, un quadre de Georges-Antoine Rochegrosse inspirat en la narració de Flaubert.

Ebris de vi i música

Aquesta àmfora d’un jove tocant el bàrbiton probablement reflecteix com els joves grecs, després del banquet, cantaven i tocaven ebris i nus pels carrers. El bàrbiton és l’instrument preferit de Dionís, el déu de les bacanals.