Arts escèniques

Calixto Bieito debuta a l'Òpera Nacional de París amb un 'Lear' atípic

Es tracta d'una peça fosca, amb tints bíblics i apocalíptics, composada pel berlinès Aribert Reimann a la dècada dels 70

El director d'escena Calixto Bieito, un dels més internacionals i polèmics de la seva generació, ultima un nou Shakespeare portat pel desig d'anar a l'essència de l'obra, aquesta vegada per l'Òpera Nacional de París, on dilluns estrenarà el 'Lear' del compositor berlinès Aribert Reimann.

Una peça fosca, amb tints bíblics i apocalíptics, "molt centrada en la família com a nucli capaç de provocar una gran tragèdia", subratlla en una entrevista. Bieito acostuma a treballar en diverses llengües i en grans escenaris de tot el món, on les seves creacions no solen passar desapercebudes. La ceguesa, la deslleialtat, la decrepitud física i la por a la solitud són altres grans temes shakespearians que interessen al nou director del Teatre Arriaga de Bilbao.

Lluny del clixé
Resident des de fa més d'una dècada a Basilea (Suïssa), Bieito debuta a l'Òpera Nacional de París amb les terribles ombres d'uns personatges que en la seva opinió tenen "responsabilitat compartida" a la tragèdia. La seva visió queda lluny del clixé del bon i generós Lear, desitjós abans d'hora de repartir el seu regne entre les seves tres filles, que perd el cap víctima del maltractament i la insospitada ambició de dues d'elles, recolzades en els seus respectius marits i en algun traïdor.

Vestit, de vegades en roba interior, igual que altres personatges, el llegendari monarca prendrà vida en la pell del jove baríton danès Bo Skovhus, mentre que la dolça Cordelia serà Annette Dasch, i dues sopranos, Erika Sunnegârdh i Ricarda Merbeth, interpretaran respectivament a les seves germanes Regan i Goneril.

Un món que s'enfonsa i 'sense esperança'
L'escena està dominada per negres i socarrimats taulons de fusta que un dia van conformar els murs d'un palau i ara il·lustren la decadència d'un regne tirà, una família disfuncional, un món neuròtic en ple enfonsament i "sense esperança", segons afirma Bieito.

Amb els anys, apunta el director, "el dramaturg es va tornar opac i a partir de 'Hamlet' les seves obres deixen enigmes com el que aquí porta a Cordelia a no donar al seu pare la declaració pública d'amor que desitja a tot preu". Aquesta absència detona el drama.

"És una cosa voluntària, la seva habilitat com a escriptor li permetia haver donat tota mena de raons a Cordelia, però no ho va fer i tampoc li dóna la raó al pare per tornar-se boig tan de cop. Com deia Fiodor Dostoievski: 'És impossible saber què hi ha darrere dels ulls d'una persona'".

La música que acompanya el seu treball, creada pel compositor berlinès a finals dels anys 70 és per a Bieito un " reflex perfecte de les atrocitats del segle XX".

Més continguts de