66A EDICIÓ DEL FESTIVAL DE CINEMA DE CANES

Canes es rendeix a l'amor de 'La vie d'Adèle'

El director Abdellatif Kechiche i les actrius Léa Seydoux i Adèle Exarchopoulos es reparteixen la Palma d'Or

No podia ser de cap altra manera. Fins i tot havent estat una edició d'un nivell notable, La vie d'Adèle , d'Abdellatif Kechiche, era l'únic film que havia destacat clarament de la resta d'obres de la 66a edició del Festival de Canes i havia suscitat l'adhesió incondicional de la crítica. Ahir es va endur merescudament la Palma d'Or. El film és la crònica d'una relació amorosa entre dues noies -des del primer contacte fins als últims espasmes com a parella-, un viatge intens, carnal i emocionant per les quatre estacions del primer amor, narrat amb una delicadesa i sensibilitat que poques vegades s'han vist en el cinema i parant especial atenció a l'electricitat de les primeres trobades sexuals, d'una explicitació i bellesa fora del normal.

Bona part del mèrit és de les interpretacions antològiques de Léa Seydoux i Adèle Exarchopoulos, les dues protagonistes del film. El veredicte no només fa justícia a la categoria artística de la cinta, sinó que envia un missatge ben clar a la societat francesa quan, ahir mateix, els contraris al matrimoni gai es manifestaven a París. Kechiche va dedicar el premi als joves de la revolució tunisiana "per la seva aspiració a viure, expressar-se i estimar amb plena llibertat".

El jurat presidit per Steven Spielberg es va empescar una fórmula per premiar la cinta amb la Palma d'Or i alhora les actrius, un possibilitat que no preveu el reglament. A Canes, un film només pot guanyar dos premis si un dels dos és el Premi del Jurat. Per esquivar la norma, la Palma d'Or no va ser només per a La vie d'Adèle , com és costum, sinó que explícitament va reconèixer el treball de Seydoux i Exarchopoulos, que van pujar a recollir-la, emocionades i entre llàgrimes, acompanyades de Kechiche.

La vie d'Adèle va complir els pronòstics, però en els dos apartats interpretatius hi va haver sorpresa majúscula. Ni Bruce Dern ni Bérénice Bejo figuraven en les apostes. A Le passé -un nou drama recargolat i emotiu del director de Nader i Simin, l'iranià Asghar Farhadi-, Bejo canvia el somriure espurnejant de The artist per un rictus de preocupació. El premi és excessiu per a un treball interpretatiu simplement correcte, però a favor seu hi ha jugat l'absència de grans interpretacions femenines en aquesta edició.

El guardó a Dern premia un dels actors més carismàtics del cinema nord-americà dels 70, un secundari de luxe nominat a l'Oscar per El retorn (1978). A Nebraska , la melancòlica comèdia d'Alexander Payne, Dern fa el seu primer protagonista en 25 anys, un home vell i obsessionat a viatjar a Nebraska per recollir un premi inexistent d'un milió de dòlars. Esquerp i de poques paraules, el personatge està als antípodes del Liberace de Michael Douglas, el gran favorit en els pronòstics.

El segon premi en importància del palmarès va ser per a uns vells coneguts del festival, els germans Coen, que van conquerir el Gran Premi del Jurat amb Inside Llewyn Davis , un retrat agredolç d'un cantant de folk en el Greenwich Vi- llage dels 60. El Premi del Jurat se'l va endur Hirokazu Koreeda per Like father, like son , en què un home ha de repensar el que significa ser pare quan descobreix que el seu fill de sis anys no és el seu fill biològic.

Les propostes més radicals també van ser reconegudes en el palmarès. El xinès Jia Zhanke va rebre el premi al millor guió per A touch of sin , en què quatre històries radiografien la violència a la Xina contemporània. I el mexicà nascut a Barcelona Amat Escalante, un autor mimat per Canes -els seus dos films anteriors ja van participar a Un Certain Regard-, es va endur el premi al millor director per Heli , un descens als inferns de la corrupció i la guerra bruta contra la droga a Mèxic.

La del 2013 serà recordada com una edició notable amb poques decepcions - The immigrant i Jimmy P. les més destacades- en què directors prestigiosos com Jim Jarmusch, Roman Polanski i Alexander Payne han firmat bons treballs i en què els xiulets només s'han deixat sentir al final de la projecció d' Only God Forgives de Winding Refn. Però, per damunt de tot, la 66a edició del Festival de Canes passarà a la història com la de La vie d'Adèle . Si l'any passat Canes premiava l'amor crepuscular de Haneke, aquest ha sigut l'any de l'amor exuberant i carnal de l'Adèle i l'Emma.

Més continguts de