‘Señora de rojo sobre fondo gris’ TEATRE ROMEA

30 DE MARÇ

El teatre, o almenys un tipus de teatre, és el regne de la paraula. De la paraula ben escrita i entenedora, de la paraula que explica i emociona, de la paraula dita amb claredat i amb intenció. I de tot això n’hi ha, en aquesta versió de Señora de rojo sobre fondo gris. Carai amb José Sacristán! No només té una dicció tan acurada com l’admirable precisió de la llengua de Miguel Delibes, sinó que sap projectar la veu per arribar a l’última fila de la platea sense esforç aparent. Quant que n’han d’aprendre tants i tants actors de les noves generacions que recorren als micròfons sense fil sense cap pudor!

Sacristán, que porta al teatre des del 1960, es camufla sota la pell del pintor Nicolás, que acaba de perdre la seva estimada dona, en un intens monòleg que converteix en llenguatge escènic la magnífica prosa de l’escriptor val·lisoletà. Però Sacristán sap molt bé que sota el personatge del pintor s’hi amaga el lament del mateix Delibes per la mort de la seva esposa Ángeles de Castro. L’admiració de l’actor cap a l’escriptor i la seva història d’amor conjugal és de ben segur un incentiu més per alimentar el dolor del marit que ha perdut la dona que “amb la seva sola presència alleugeria la recança de viure”, per fer servir unes paraules de l’obra que, sembla, va pronunciar Julián Marías al discurs de contestació a l’entrada de Delibes a la Real Academia Española.

Diria que la mirada del director José Sámano té un punt d’excessivament llastimós, segurament massa gris, sense la ductilitat que distingeix entre la dolçor del bon record i la duresa del final sabut. Una mirada que ha contaminat també un espai escènic merament evocador de l’ànima del personatge i que al meu entendre necessitava justament l’oposició de la quotidianitat, del moment present, des del qual el protagonista comparteix amb el públic la seva memòria. Res d’important, perquè Sacristán està en una gran forma.