Cinema

Carles Torras s'emporta Mario Casas al costat fosc

El director barceloní estrena a Netflix el 'thriller' 'El practicante'

Mario Casas té una connexió especial amb els directors catalans. Aquests últims cinc anys ha rodat amb Kike Maíllo ( Toro), Oriol Paulo ( Contratiempo), Mar Targarona ( El fotògraf de Mauthausen), David i Álex Pastor ( Hogar) i David Victori (l'encara inèdita No mataràs), cada vegada més interessat a explorar registres dramàtics i tèrbols i més allunyat de la idea convencional d'heroi cinematogràfic. Però ningú havia capgirat tant la imatge que el públic té de Casas com Carles Torras, que a la pel·lícula El practicante, ja disponible a Netflix, transforma l'actor en un personatge que va més enllà de l'antiheroi: un psicòpata malparit i sense empatia, capaç de matar el gosset del veí, d'assetjar l'exnòvia i de coses encara pitjors. “Jo li veia un gran potencial per explorar el seu costat fosc, perquè en realitat té unes faccions molt dures que poden ser molt inquietants –explica Torras–. I cinematogràficament era molt interessant que ell fos un actor conegut però a qui ningú associa amb aquesta mena de personatges”.

L'angelet en qüestió es diu, ben adequadament, Ángel, i al començament del film se'ns presenta com un practicant de primers auxilis amb un caràcter tòxic, gelós i controlador, amb un estrany fetitxisme pels objectes personals de les víctimes que atén. Però el seu viatge definitiu a la foscor es produeix quan un accident el deixa paralític i la relació amb la seva parella (Déborah François, la mare d' El nen dels Dardenne) comença a fer aigües. L'Ángel, com a bon psicòpata, no es resignarà a perdre el control. “Les ments pertorbades són fascinants d'observar –apunta Torras–. En el cas del personatge del Mario ens hem basat en la figura psiquiàtrica del pervers narcisista, que es caracteritza per la falta d'emocions i, per tant, és molt manipulador, perquè està acostumat a fingir-les. No és fàcil empatitzar amb aquestes persones. Són molt imprevisibles, no saps mai per on sortiran i això genera molta tensió en l'espectador”.

Torras se la juga amb un personatge odiós que és a tots els plans i pel qual és impossible sentir cap simpatia, però Casas hi correspon amb una interpretació intensa i física. L'actor ja havia recuperat els músculs que va haver de perdre per a El fotògraf de Mauthausen, però a més va fer una preparació especial visitant centres de rehabilitació com l'Institut Guttmann de Badalona i entrenant-se amb la cadira de rodes. “El Mario va fer una immersió total en el personatge i anava tot el dia i a tot arreu amb cadira de rodes –explica el director–. No li semblava honest aixecar-se i caminar després de tallar l'escena i es va tirar dos mesos amunt i avall amb la cadira. I si es trobava amb cables pel mig i no podia passar, demanava ajuda a l'equip, però no s'aixecava. És un actor molt de mètode i necessita creure-s'ho i fer-ho de veritat, no li agrada mentir”.

Llibertat creativa amb Netflix

El practicante sorgeix d'una idea original de Torras desenvolupada per la seva pròpia productora, Zabriskie Films, però està finançat íntegrament per Netflix, que va adquirir el projecte per convertir-lo en un contingut original seu. El director explica que la plataforma no va interferir mai en les decisions creatives. “No sé d'on li ve la fama a Netflix de no respectar els creadors, perquè a mi la primera cosa que em van dir va ser que tenia llibertat artística total –diu–. I així va ser: amb prou feines vam fer un parell de videoconferències abans del rodatge i durant el muntatge per parlar de temes menors de guió. La veritat és que fins i tot em va sorprendre, perquè és una empresa tan gran, però suposo que estaven contents amb el que anaven veient”.

Torras està especialment il·lusionat amb la difusió global que proporciona treballar amb Netflix, sobretot després de l'experiència agredolça del seu últim film, Callback, que tot i guanyar el premi a la millor pel·lícula de Màlaga va tenir un pas molt discret pels cinemes i va ser completament ignorat pels Goya; als Gaudí sí que va pescar dues nominacions. “Tampoc la va comprar Televisió Espanyola –afegeix Torras–. Era una pel·lícula molt independent, gairebé cinema de guerrilla, i es va estrenar quan ja havien passat molts mesos del festival. Esclar, va durar una setmana a la cartellera. Amb Netflix almenys sé que això no passarà, tothom qui vulgui la podrà veure”. L'altra cara de la moneda és que, com que és finançada per Netflix, en teoria El practicante no pot estar nominat als Goya ni als Gaudí. “Com que el propietari és Netflix al 100% no es pot qualificar com a producció espanyola, però em sembla fatal, perquè l'equip és gairebé tot català i s'ha rodat a casa nostra. No ho entenc”.