La gelosia segons Shakespeare

BarcelonaGairebé quatre anys després que Ferran Madico portés al Teatre Grec el seu Conte d’hivern, Carme Portaceli l’estrena al Romea amb la seva peculiar voluntat transgressora, amb música en directe a càrrec del genial saxofonista Dani Nel·lo. L’acompanya la seva troupe de la Factoria Escènica Internacional, és a dir, David Bagés (Leontes), Albert Pérez (Camil i Antígon) i Gabriela Flores (Hermione i Paulina), a banda del talent més ascendent del teatre català, Nao Albet (Florizel), i altres actors polivalents que s’ajusten com un guant a l’estil de Portaceli, Josep Julien (Políxenes) i Neus Bernaus (Perdita).

Conte d’hivern és una de les últimes obres de Shakespeare, escrita cap al 1610, on mostra el despotisme del poder i critica el servilisme del seu entorn, que calla tot i veure davant seu les pitjors atrocitats. Aquí tenim el rei sicilià Leontes que, a partir d’un impuls primari, la gelosia, margina i empresona la seva esposa Hermione. Aterrit per la gelosia, comença a dubtar de tot, fins i tot de la paternitat del seu fill de cinc anys. Tothom sap que el monarca s’equivoca, però ningú no s’atreveix a moure un dit. I Leontes pagarà cara la seva supèrbia.

“Al Conte d’hivern, Shakespeare –ens diu Portaceli– parteix de la gelosia repentina del seu protagonista, que és absolutament infundada. I l’obra parla de les conseqüències d’aquest fet fortuït envers les persones que té al seu voltant, sobretot la seva dona, que pateix uns maltractaments i unes humiliacions que no es mereix cap ésser humà”.

Tenim molts dels ingredients de l’actualitat diària, sobretot quan parlem de violència de gènere, d’homes que maltracten les dones i no s'entenen de raons. Portaceli ho té clar: “Tots els poetes tenen un gran coneixement de l’ànima humana i Shakespeare, com a gran poeta que és, el té, i molt. El recorregut intern dels personatges és exacte; ell, amb les seves paraules et condueix per cada pensament i per cada sentiment a dins d’ells. I és sobretot en aquest sentit que és actual, que és un contemporani. Perquè totes les situacions que recorren els personatge dins d’aquesta obra, i de les altres, són absolutament reconeixibles per nosaltres, familiars. En algun moment sentim, patim el mateix amb una situació equiparable”.

Shakespeare va basar l’obra en un text molt popular en la seva època, el Pandosto de Robert Greene, que alhora bevia directament dels Contes de Canterbury. Una de les primeres dramatúrgies de la història de l’escena.