Literatura
Cultura 04/11/2015

Carme Riera, un Premio Nacional versàtil i exigent

La mallorquina és la quarta dona que l’aconsegueix en 32 anys de guardó, i la primera dels vuits premiats en català

Jordi Nopca
5 min
Carme Riera / C.ATSET

BarcelonaNovel·lista, assagista, catedràtica i acadèmica: el “polifacètic” perfil de Carme Riera -nascuda a Palma el 1948- va ser distingit ahir amb el Premio Nacional de les lletres espanyoles 2015, que el ministeri d’Educació, Cultura i Esports concedeix anualment des de l’any 1984. El jurat també el va justificar per la “repercussió universal” i “l’altíssima qualitat de la seva obra en català i castellà en la qual es combina la creació literària amb la investigació i divulgació”. Riera és la primera autora mallorquina que aconsegueix el guardó, dotat amb 40.000 euros, que al llarg de les tres dècades d’història ha reconegut diversos autors -fins ara només homes- que han escrit en català, com ara el poeta J.V. Foix (1984), el filòleg Joan Coromines (1989), el poeta Pere Gimferrer (1998), el medievalista Martí de Riquer (2000), l’historiador Miquel Batllori (2001), el narrador Joan Perucho (2002) i l’assagista i editor Josep Maria Castellet (2010).

Riera és la quarta dona que guanya el Nacional de les lletres després de Rosa Chacel, Carmen Martín Gaite i Ana María Matute. “Aquesta proporció crida l’atenció -deia ahir durant una roda de premsa convocada amb urgència per Grup 62 quatre hores després que el premi fos anunciat-. M’hauria agradat ser la vuitena o la desena guanyadora d’aquest premi: això hauria significat una situació d’una normalitat més gran. Malauradament, a Espanya només hi ha un 14% de catedràtiques, i passa el mateix a les grans multinacionals o a la Real Academia de la Lengua [de la qual ella ocupa el seient n des de fa dos anys]. Les escriptores som tan bones o tan dolentes com la resta d’autors”. Riera va aprofitar la concessió del premi per reivindicar la importància de “totes les llengües nacionals espanyoles”. I va dir: “Un 40% llarg dels ciutadans de tot el territori som bilingües, i l’aportació cultural que fem és important, encara que la literatura catalana, gallega i basca no siguin prou apreciades. Quan entren a la llibreria, els lectors prefereixen comprar les novel·les de Paul Auster que les de Jaume Cabré”.

Transformar la realitat

“Hem inventat la literatura per parlar del que hem perdut”, explicava Riera en una entrevista amb l’ARA el 2013. Des que va començar a escriure -amb només vuit anys-, l’escriptora imaginava variacions dels retalls de passat que li explicava la seva àvia Caterina. Instal·lada a Barcelona el 1965, on va estudiar filologia hispànica a la Universitat Autònoma, Riera debutaria en la narrativa el 1975 amb els contes de Te deix, amor, la mar com a penyora, una obra que seria complementada dos anys després amb un altre recull, Jo pos per testimoni les gavines. Aquests dos primers llibres la van col·locar a la primera línia de les noves veus de la literatura catalana, al costat d’autors com Terenci Moix, Quim Monzó i Montserrat Roig. “En aquells moments jo no m’havia plantejat fer carrera com a escriptora -afirmava ahir-. Va ser més endavant que m’he adonat que la meva manera d’entendre la realitat és transformar-la en paraules escrites”.

Va debutar en la novel·la amb 32 anys. Una primavera per a Domenico Guarini (1980) significaria una segona etapa en la seva obra, caracteritzada per la simbiosi entre els registres culte i popular i per “l’exploració de les passions”, segons recordava ahir Emili Rosales, director editorial de Grup 62. El 1989 arribaria Joc de miralls, guanyadora del premi Ramon Llull. Paral·lelament, la trajectòria com a assagista de Riera rebria un impuls important amb la concessió del premi Anagrama el 1988 per La Escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma, Goytisolo.

Durant la dècada següent, la veu narrativa de Carme Riera es consolidaria amb les novel·les Dins el darrer blau (1994) i Cap al cel obert (2000), on fa una aproximació personal a la novel·la històrica, que completaria amb La meitat de l’ànima (2004). Riera publicaria la seva primera novel·la negra, L’estiu de l’anglès, el 2006. Amb ulls americans (2009) donaria una visió irònica de la Catalunya actual a partir de la visita d’uns turistes a Barcelona, i a Natura quasi morta (2011) escriuria un thriller situat al campus de la Universitat Autònoma. Doctora en filologia hispànica, és catedràtica de literatura espanyola des de fa anys: una de les seves alumnes va ser Pilar Beltran, que ara és la seva editora a Edicions 62. “Et vaig posar matrícula?”, li demanava ahir Riera. I l’editora va fer que no amb el cap.

Sempre reinventant-se

Al llarg de quatre dècades, Carme Riera no ha deixat de reinventar-se, i una bona prova d’aquest reciclatge constant són els seus dos últims llibres. A Temps d’innocència (2013) reconstrueix la Mallorca de la dècada dels 50 a partir dels records personals: es posa a la pell de la nena que va ser i refà els seus desitjos, reptes i pors sense jutjar-los des de l’experiència adulta. A La veu de la sirena (2015) reactualitza la narració d’Andersen on una sirena s’enamora d’un príncep i sacrifica la veu per poder ser humana i retrobar-se amb el seu enamorat. El personatge que s’inventa viu al món contemporani i es dedica a la gimnàstica aquàtica.

Quin serà el pròxim pas de Riera? “Estic escrivint una novel·la que espero publicar l’any vinent, però no en puc dir res, tret que serà molt diferent del que he fet fins ara -va dir-. I en assaig voldria escriure els retrats dels tres poetes amb qui vaig conviure més: Goytisolo, Barral i Gil de Biedma”.

“El nivell de ridícul a Catalunya supera el de qualsevol sàtira”

“No sóc independentista, i no tinc cap por de dir-ho alt i clar”, va recordar Carme Riera ahir. L’escriptora va exposar amb contundència el seu punt de vista: “El nivell de ridícul a Catalunya supera el de qualsevol sàtira”. I va ser molt precisa exposant què entenia per ridícul quan se li va demanar: “Artur Mas s’ha atrevit a posar-se quart a la llista de Junts pel Sí però vol governar ell. Els altres tres li fan d’escut per si hi ha mines”. Va fer memòria sobre el dia que presentava la sàtira de la Catalunya del 2009 titulada Amb ulls americans i com Ferran Mascarell -que encara no era conseller de Cultura- li va dir que s’havia quedat curta: “Ara no podria fer cap llibre d’aquestes característiques perquè la realitat supera la ficció”.

Riera va dir també que ella sempre ha sigut “partidària dels ponts, no de dinamitar-los”. Prefereix els trens per viatjar-hi, no per “fer-los xocar”. I va recordar que “les bones relacions amb els veïns són molt importants, tant si Catalunya és independent com si no ho és”. Tot i la “complicada situació política”, que veu amb “disgust”, Carme Riera va explicar que, per sort, el malestar no arriba a la vida quotidiana: “Les persones som racionals i normals, i es diuen coses molt exagerades sobre el tema, però al carrer l’actualitat es viu amb normalitat i, al mateix temps, amb certa tensió”.

L’autora també va posar sobre la taula el “problema greu” amb què es troba a les aules universitàries: “Des de fa una dècada no puc explicar-hi res. Els alumnes no tenen referents perquè no han llegit. Quan dic que Blas de Otero va entrar al PC em miren al·lucinats perquè es pensen que parlo d’ordinadors”.

stats