Casey Affleck, entre el #MeToo i l’apocalipsi masculí

L’actor presenta a Berlín la distòpica ‘Light of my life’

Després del fals documental -o trolejada fallida- I’m still here, Casey Affleck ha tornat a posar-se darrere la càmera per dirigir el seu primer llarg de ficció, Light of my life, un drama íntim ambientat en un futur postapocalíptic en què un virus ha eliminat gairebé totes les dones. Una de les poques supervivents és la Rag, una nena d’onze anys que viu enmig dels boscos amb el seu pare (Affleck), evitant tant com poden el contacte amb altres homes i amagant el sexe de la nena sota roba de nen i un pentinat masculí.

A Affleck, que també firma el guió, no li interessa gaire explorar aquest univers masculí, que en algunes imatges intuïm violent i sense esperança, sinó concentrar-se en la intimitat d’un pare i una filla que, davant la hostilitat del món que els envolta, n’han construït un de propi fet d’històries que s’inventa el pare, rutines de supervivència i un amor tan absolut com de vegades asfixiant. “La història és una projecció exagerada de les meves pors com a pare, sobretot de les que tinc des que vaig divorciar-me i soc pare solter -explicava ahir a Berlín-. Però també del conflicte entre el desig normal de voler veure com els fills creixen, es fan grans i independents, però al mateix temps voler protegir-los de tot mal”.

Light of my life es mou, per tant, entre la distopia existencialista de La carretera de Cormac McCarthy i el drama intimista; la qüestió de la supervivència hi és sempre present, però al pare també l’angoixa el pes que la vida de fugitius té sobre la nena, sobretot ara que s’acosta la pubertat i s’adona que cada vegada serà més difícil amagar una feminitat que ja pugna per expressar-se. L’expressivitat patidora d’Affleck, a més, juga a favor d’un personatge sempre en tensió, amoïnat, que no es concedeix descans, en contrast amb la jove Anna Pniowsky, eixerida i lluminosa, que es va posar a plorar davant l’ovació amb què la Berlinale va rebre aquesta pel·lícula sensible i emocionant.

Escrutini dels mitjans

Tot i la bona acollida de la seva pel·lícula, que participa en la secció paral·lela de Panorama, a l’actor i director encara el persegueix l’ombra de les denúncies per assetjament que es van produir durant el rodatge d’ I’m still here, que no van arribar als tribunals però van estar a punt de costar-li l’Oscar per Manchester by the sea. Tot plegat també ha fet que alguns interpretin la reflexió sobre la violència dels homes en l’apocalipsi masculí de Light of my life com la seva resposta a les denúncies contra ell o com un comentari al moviment #MeToo, un extrem que Affleck va negar completament. “Vaig escriure la pel·lícula abans que la gent comencés a parlar d’aquestes coses -va assegurar-. I la història és molt propera, no és cap resposta a la cultura en què vivim”. Al productor de Light of my life també li van preguntar sobre les mesures que s’havien pres per garantir que el rodatge fos un espai de treball segur. “No crec que la gent sentís res més que felicitat per ser allà”, va respondre. Vagi on vagi, Affleck s’ha d’enfrontar a l’escrutini dels mitjans. I ell ho assumeix: “No és agradable que et segueixin les càmeres a tot arreu, però tinc la pell dura. Els meus fills no tant, però, així que els haig d’explicar moltes coses”.

Més continguts de