Barcelona‘Escrit en l’aire’ TEATRE LLIURE DE GRÀCIA 7 DE NOVEMBRE
Cesc Gelabert tenia pendent la trobada amb la paraula, i amb Moisès Maicas de mitjancer va topar-se amb el teatre del francès Valère Novarina, de qui no casualment Maicas havia dirigit Carta als actors i Per a Louis de Funès, dos dels textos fonamentals sobre el que pensava Novarina del teatre. Un teatre a la vegada captivador i desconcertant i d’una altíssima volada poètica.
D’aquest meravellós triumvirat n’ha nascut Escrit en l’aire, un espectacle sorprenent i màgic. I, sobretot, tremendament lúdic. S’hi respira una indubtable i manifesta empremta brossiana (la projecció de la A i altres lletres) i uns ascendents que remuntaríem al teatre de la Bauhaus, tant pel que fa a les geometries de les llums i l’ attrezzo com a la manera d’entendre el teatre com un joc d’experimentació entre l’espai i el cos. Un treball en el qual lògicament hi ha els ressons dels solos de Gerhard Bohner que Gelabert va reconstruir fa uns anys.
A Escrit en l’aire tot funciona com una simfonia. A la magnífica, per sensorial, partitura de Borja Ramos, hi suma un disseny de llums (Conchita Pons) de caràcter cinematogràfic i una posada en escena desbordant d’imaginació i espontaneïtat malgrat la indubtable exigència amb què s’ha preparat. I, per arrodonir-ho tot, un Gelabert pletòric, il·lusionat com un infant, juganer i cordial, fins i tot murri amb el barret de Pinotxo. Gelabert balla la paraula. És a dir, l’ha interioritzat perfectament -i els asseguro que no és gens fàcil amb Novarina- i la projecta amb claredat, intenció i naturalitat. El ballarí ha creat un personatge i rubrica la seva presència escènica, a la vegada fràgil i segura, amb un treball facial de somriures i ganyotes que l’acosten al clown. I quina subtilesa de clown, amb ànima de follet!
