Literatura

Charles Dickens, segrestat després de mort

Una investigació demostra que va ser enterrat a l'abadia de Westminster contra la seva voluntat

Qualsevol visitant del Racó dels Poetes de l’abadia de Westminster, al centre de Londres, ha pogut comprovar que hi està representada (Shakespeare) o enterrada la flor i nata de la literatura anglesa, des del poeta Robert Browning fins al novel·lista Thomas Hardy i el també poeta i assagista Samuel Johnson. I no hi podia faltar Charles Dickens (1812-1870), el notari de la injusta societat de l’Anglaterra victoriana, el gran narrador del XIX, i també el més venerat del seu temps. El seu lloc de descans etern sembla, doncs, correspondre’s amb la rellevància del seu treball, la fama i l’impacte social que va tenir, amb les nombroses obres socials que va posar en marxa a favor dels més desfavorits. Fins i tot es podria dir que obeeix a un desig personal de passar a la posteritat al costat d’altres gegants de les illes.

Res més lluny de la realitat, però. Una recent investigació de Leon Litvack, professor de la Queen’s University de Belfast, ha demostrat que Dickens hi va ser enterrat contra el seu desig. I que la manipulació de la seva última voluntat es va fer en profit personal del seu biògraf –paradoxalment, el seu millor amic, confident i preservador de la seva intimitat, John Forster– i del llavors degà de l’abadia, Arthur Penrhyn Stanley.

Tots dos, per raons diverses, volien donar rellevància al funeral del Dickens. Westminster, un dels epicentres simbòlics de la nació, havia de tenir un altre motiu de peregrinació. I que fos per una icona popular feia la idea molt més atractiva. No per casualitat, els actes de la commemoració del 150è aniversari de la mort de Dickens, el pròxim 8 de juny, tindran l’abadia com a eix. Pompa i circumstància que no eren, precisament, el que Dickens havia demanat. L’operació duta a terme és, d’acord amb el professor Litvack, "el segrest d’un cadàver per a profit institucional, amb la intenció de lligar Dickens per sempre més a un imaginari dels ideals de la vida i l'art nacionals".

Què diu el testament?

El testament de Dickens, que John Forster reprodueix a la seva biografia –publicada en tres volums entre el 1872 i el 1874, just dos anys després de la mort de l’autor–, no deixa espai per al dubte sobre els desitjos del pare de David Copperfield i Oliver Twist. S’hi pot llegir: “[Haig de ser] enterrat de manera barata, poc ostentosa i estrictament privada; que no es faci cap anunci públic sobre l’hora o el lloc del meu enterrament; que, com a màxim, no s’utilitzin més de tres simples carruatges de dol; i que els que assisteixin al meu funeral no portin cap absurd símbol de dol”. Malgrat això, malgrat que el seu mateix biògraf i amic va facilitar les proves de la traïció que va cometre, és exactament el que va fer, trair-lo.

Tot plegat sorprèn, perquè Forster, gelós de la intimitat de Dickens, ni tan sols va revelar mai –tot i tenir-ne constància– que el 1858 l’escriptor es va separar de la seva dona, Catherine Thomson Hogarth, després de 22 anys de matrimoni i deu fills, per anar a viure amb l’actriu Ellen Ternan, de 18 anys en el moment en què es van conèixer (1857). Només investigacions posteriors, fetes ja al segle XX, van permetre descobrir que Dickens havia tingut una segona relació estable i duradora.

En la mateixa biografia, Forster també afegeix que el lloc preferit de Dickens per ser enterrat era “en un petit cementiri situat sota el mur del castell de Rochester, o als de les petites esglésies de Cobham o Shorne”, totes dues relativament a la vora de casa seva, a Gad's Hill Place, a prop de Rochester, 45 quilòmetres al sud-est de Londres. Forster escriu, però, que cap dels indrets no estava disponible.

En la biografia, Forster sosté que va ser una campanya pública de The Times la que va forçar l’enterrament a Westminster. S’hi van publicar articles en què s’argumentava que “l'únic lloc de descans adequat per a les restes d'un home tan estimat a Anglaterra és l'abadia on s’han situat els anglesos més il·lustres”. Articles atiats indirectament per Forster i Penrhyn. Litvack ha pogut comprovar que, contràriament al que sosté Forster a la biografia, els cementiris de les dues esglésies esmentades de Cobham i Shorne disposaven d’espai lliure per enterrar-hi Dickens, i que fins i tot en una de les capelles de la catedral de Rochester es va obrir una tomba destinada a les despulles de l’escriptor. 

Malgrat que, en part, Forster va seguir les indicacions del seu amic de fer un funeral privat –la qual cosa va permetre que hi assistís la seva companya–, duent les despulles a Westminster va poder enllestir la seva biografia amb grandiloqüència: “A l’esquerra i a la dreta de la tomba hi ha els monuments de Chaucer, Shakespeare i Dryden, els tres immortals que van fer el màxim per crear i definir el llenguatge a què Charles Dickens ha donat un dimensió eterna”.

Litvack conclou que "Forster i Stanley volien satisfer objectius personals". El primer, el de la perpetuació d’una glòria nacional que depassés el seu temps. Ell mateix en seria el gran biògraf. El segon, per oficiar el funeral més rellevant de la seva carrera. Un mite popular va ser elevat, definitivament, a mite nacional i cultural. Una operació de manipulació que el 8 de juny, en el 150è aniversari de la mort de Dickens, viurà a l’abadia de Westminster una nova cerimònia.