Publicitat
Publicitat

Música

Cinc cançons imprescindibles de Chuck Berry

La força imparable de 'Johnny B. Goode', 'No particular place to go' i 'Sweet little sixteen' es pot comprovar en les apassionades interpretacions en directe de Chuck Berry

1. ' Johnny B. Goode'. Gravada el 1958 als estudis de la discogràfica Chess Records, 'Johnny B. Goode' –potser la cançó més coneguda de Chuck Berry mundialment– explica la història d'un noi que aprèn a tocar la guitarra "com si fes sonar un timbre". Aquest jove, que en la versió final ve del camp (és un 'country boy'), al principi era un noi negre ('coloured boy'), igual que el seu intèrpret. Johnny B. Goode era l'alter ego de Berry: havia nascut al carrer Berry de Saint Louis i es va inspirar en el pianista Johnnie Johnson, que tocava al seu grup, per construir-ne la història.

2. ' Roll over Beethoven'. Quan presentava aquesta cançó dels anys 50, Chuck Berry recordava que l'havia compost pensant en un dels seus músics preferits, Ludwig van Beethoven, imaginant què pensaria quan escoltés la música que ell tocava. Llavors demanava perdó i deixava anar la lúdica descàrrega elèctrica, com es pot comprovar en aquesta actuació de la dècada dels 60 per a la televisió francesa.

3. ' You never can tell'. L'any 1994, el single 'You never can tell' va tornar a sonar a mig món gràcies a la inclusió a la banda sonora de 'Pulp fiction', de Quentin Tarantino. John Travolta i Uma Thurman la ballaven en un restaurant: era un dels moments emblemàtics de la pel·lícula. La cançó explica com dos joves que es van casar d'adolescents tornen a Nova Orleans en un cotxe nou i recorden la seva joventut. Al final de cada estrofa sempre es repeteix el mateix missatge: "' C'est la vie, say the old folks, it goes to show you never can tell'".

4. ' Sweet little sixteen'. És un dels altres himnes de Berry, també de la fructífera etapa a Chess Records. Gravada el 1958, el mateix any que 'Johnny B. Goode', 'Sweet little sixteen' és una eficaç cançó que recorda la vida d'una noia de 16 anys a qui li encanta el rock'n'roll i col·lecciona autògrafs.

5. ' No particular place to go'. Chuck Berry també va saber incorporar el sentit de l'humor en alguna de les seves cançons més conegudes. 'No particular place to go', inclosa a 'St. Louis to Liverpool' (1964), explica l'excursió nocturna en cotxe d'una parella. Estan tan bé junts que, després de fer-se petons, redueixen la velocitat del vehicle per poder acaronar-se. Quan, finalment, volen baixar del cotxe per fer una passejada, són incapaços d'alliberar-se dels cinturons i han d'anar-se'n, decebuts. El que no explica la cançó és com s'ho fan per treure's el cinturó quan hagin arribat a casa.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT