Colau reivindica la Barcelona de Montalbán
Trenta anys després de publicar-se, l’Ajuntament reeditarà ‘Barcelonas’ en català, castellà i anglès
LondresL’Ajuntament dels comuns aposta per reivindicar un dels grans, que, alhora, és un dels seus, tot i la militància en l’escepticisme des de l’esquerra de què sempre va fer gala Manuel Vázquez Montalbán. Trenta anys després de la publicació del clàssic Barcelonas, esperonat per l’impuls de Xavier Folch i Miquel Horta a l’editorial Empúries, el departament de publicacions municipals reeditarà al llarg de l’any el passeig per les moltes ciutats que amaga Barcelona i que Montalbán va descriure des del profund coneixement d’una pell i un asfalt que trepitjava cada dia.
“Una crònica documentada però subjectiva, segons el mètode que vaig assajar en el passat per escriure Crónica sentimental de España i Crónica sentimental de la Transición ”, escrivia sobre Barcelonas al prefaci amb què obria el volum. Un text que s’ancorava en la tradició d’altres sobre la ciutat, com Guia de Barcelona, que Carles Soldevila va publicar el 1951 a Destino, i l’encara més famós Barcelona pam a pam, d’Alexandre Cirici (1971), reeditat recentment per Comanegra. El llibre de Montalbán, però, estava carregat d’una visió irònica molt habitual en ell, i al mateix temps incorporava, com a reconeixement clau de la “ciutat democràtica” de què sempre parlava, l’element humà com a component imprescindible del paisatge barceloní. Com ja va passar en el moment de l’aparició de l’original, la reedició que promou l’ajuntament Colau tindrà tres versions: castellà, l’original, català i anglès, que sens dubte ha de servir per continuar venent marca a l’exterior.
Tres dècades després, però, la lectura del llibre ha de permetre un exercici no només de memòria i història pel repàs que se’n fa, sinó també de reflexió. Perquè, llegides ara, les paraules de Montalbán haurien de servir per fer examen de consciència del que era Barcelona, del que havia sigut i del que havia somiat que seria en la transició del franquisme a la democràcia, i comparar-la amb allò en què s’ha convertit: una ciutat on els turistes compleixen amb el paper de proveïdors de riquesa i una immensa majoria de barcelonins actuen com a proveïdors dels serveis que demana aquest turisme.
Escrivia Montalbán: “En les darreres fuetades del franquisme, ¿se somiava amb l’assalt de Floquet de Neu o dels saltataulells al poder? Aquesta Barcelona poèticament insubmisa, ¿podia ser una Barcelona insurgent a l’espera d’un toc de rebat tan poètic com històric?” ¿En queda res, de l’ànima de la Rosa de Foc? Montalbán parlava “d’ànima prudent de la ciutat vídua” i “d’ànima sàvia de la ciutat ocupada”. Ara, potser, l’ocupació ja no és d’una policia de gris, sinó d’una força igual d’implacable però de rostre, en aparença, molt més amable.
El llibre es tancava en el preàmbul de la sacsejada olímpica del 1992. I, una vegada més, Montalbán llegia el futur: “Hi haurà finals feliços, si és que existeixen els finals feliços, si aquesta muntanya [Montjuïc] sap conservar tot el que ha construït sense amagar les fonts que van convocar durant segles milers de barcelonins”. ¿Ho ha sabut conservar o la de Barcelona potser és la història d’una decadència i mort d’èxit, almenys des del punt de vista del ciutadà? L’equip editor, que dirigeix Javier Pérez Freijo, encara considera si la reedició ha d’incloure un pròleg o anotacions a l’original. Els canvis que Barcelona ha experimentat el fan, sens dubte, del tot necessari.
Un esclat de reedicions
D’altra banda, la de Barcelonas no és l’única novetat en relació amb Montalbán que promou l’equip de Colau. El mateix servei de publicacions s’encarregarà de rescatar, també el 2017, el Diccionario del franquismo que l’escriptor va publicar el 1977 a la col·lecció Libros Mosquito, de l’editorial Dopesa. Amb unes 250 entrades, el quasi pamflet aportava conceptes generals clau i detalls minúsculs que feien entendre la sordidesa del règim. Amb molta ironia, Montalbán despullava interessos i relacions dels 40 anys de dictadura.
L’esclat Montalbán -amb la recuperació de Pepe Carvalho i l’edició de butxaca a Planeta d’onze dels títols del mític detectiu- coincideix, a més, amb l’aparició, a finals de mes, de l’edició crítica de la novel·la El pianista, un dels textos fonamentals de l’escriptor. Elaborada per a l’editorial Cátedra pel professor de la Universitat d’Auckland José Colmeiro, un dels especialistes que integra la junta directiva de l’Associació d’Estudis Manuel Vázquez Montalbán, suposa la incorporació de l’escriptor barceloní al catàleg de les possibles lectures obligatòries del programa de l’ensenyament secundari, circumstància clau per garantir una difusió continuada del seu treball.
