El taller dels RCR omple el seu estudi de gent nova

Workshop RCR

Compartir l’arquitectura i els somnis

131 estudiants i arquitectes de 28 països participen en el desè taller d’estiu dels guanyadors del premi Pritzker

El taller dels RCR omple el seu estudi de gent nova / PERE TORDERA

L’activitat al despatx dels arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, no s’atura ni en ple agost. Els guanyadors de l’últim premi Pritzker, el Nobel de l’arquitectura, aprofiten el període de vacances dels membres del seu equip per organitzar a Olot un taller internacional en què els participants desenvolupen un projecte com si es tractés d’un concurs. Dijous al matí era dia de revisió de la feina feta, i els tres arquitectes seien a la platea improvisada entre les parets carregades d’història de l’antiga foneria on tenen el despatx. “No heu d’explicar tot el que sabeu, el projecte ja explica una història”, deia Carme Pigem a un dels grups. Ramon Vilalta demanava més espontaneïtat: “Heu de fer l’esforç de dir les coses d’una manera molt natural”. “Ens agradaria que cadascun dels projectes arribés a alguna cosa que no sigui tan directa i òbvia”, va subratllar. El projecte en què treballen cinc dels set grups dels tallers d’arquitectura i paisatge d’enguany és un somni dels RCR: un laboratori d’arquitectura en una finca de la Vall de Bianya. També està previst que hi hagi diverses estances per tenir una experiència espacial basada en la seva filosofia.

La força universal dels olotins RCR guanya el Premi Pritzker

Els RCR són els comissaris del pavelló català de la pròxima Biennal de Venècia d’arquitectura i hi mostraran els projectes sorgits durant el taller, que finalitzarà divendres que ve. La vella foneria on treballen, batejada com a Espai Barberí, la van rehabilitar ells mateixos amb molta sensibilitat. Crida l’atenció com han posat en valor la història de l’edifici, deixant intactes diversos murs, que durant aquestes setmanes són plens d’esbossos i plànols. També es fa notar el diàleg de l’edifici amb la natura que l’envolta i el joc amb la llum natural, que permet sentir com van passant les hores sense sortir-ne.

Dimecres al vespre, mentre els participants del taller treballaven en silenci i escuraven el temps per provar la pantalla gegantina on havien de fer la presentació l’endemà, Rafael Aranda aprofundia en el seu projecte somiat, que serà la seu del RCR Laba, una branca de la seva activitat que han formalitzat enguany i que se suma al despatx i a la fundació RCR Bunka, que va ser creada el 2012 i que es fa càrrec del programa de conferències que també inclou el taller, que ha comptat amb la participació d’arquitectes com Jordi Badia i Carlos Ferrater, entre d’altres.

“Malgrat que tot està dins la filosofia dels RCR, creiem que és necessari que les diferents peces tinguin entitat i puguin tenir més força. Volem que el laboratori sigui d’on surten els conceptes que després ajudaran a desenvolupar la nostra arquitectura”, afirma. La concessió del Pritzker els ha donat empenta per embarcar-se en aquesta nova aventura. “A mesura que hem fet obres hem anat generant el nostre corpus teòric, i quan ens van donar el Pritkzer és quan vam pensar que era l’impuls que necessitàvem”, explica. Al marge del reconeixement global i de la professió, als RCR el premi els ha servit sobretot per concentrar-se en la visió. “No volem seguir el camí que et marca el premi, en el sentit de construir aquí i allà, sinó que ens ajudi a fer el nostre propi camí. Seguirem fent peces sempre que la filosofia i el programa vagin amb la nostra filosofia. Si als 30 anys de l’estudi hem aconseguit el Pritzker, per a les pròximes tres dècades volem aconseguir un lloc molt especial, una màxima plasmació del que pot arribar a ser un espai arquitectònic per a les persones”, subratlla.

En aquest cas, els requeriments no vindran imposats per un client, sinó que ells mateixos posaran els ingredients de l’obra. “Es parla molt de crear equips multidisciplinaris, i nosaltres hi treballem en cada projecte. Però després costa molt que la realitat absorbeixi tot aquest treball, ja que el pressupost, els materials i les normatives fan que tot es dilueixi molt. Per això estem intentant crear un lloc on sigui possible tota aquesta part més utòpica”, subratlla Aranda. Un altre dels pilars d’aquest projecte és potenciar la vocació pública del despatx: “L’atractiu del projecte és que no el volem fer només nosaltres, sinó a partir d’una plataforma amb universitats i empreses. Hi ha universitats d’Austràlia i el Japó que estan interessades en la nostra arquitectura, i nosaltres volem conèixer la seva visió dels conceptes amb què treballem, volem tenir aquesta amplitud”, diu Aranda.

Espais pensats per a la gent

L’arquitectura dels RCR té un fort vessant conceptual i s’esforcen perquè els espais que projecten tinguin més qualitats que les estrictament funcionals, que emocionin. Amb el laboratori volen fer extensives les seves idees a la societat i les empreses. “Les persones no tenen un concepte aprofundit de l’espai, perquè els que els envolten simplement compleixen uns requeriments. Perquè un espai t’emocioni ha de ser d’una manera determinada. La part funcional ha agafat molt terreny, i hem de tornar a fer espais que siguin pròxims a l’essència de les persones”, explica Aranda, que subratlla el paper que poden jugar les empreses i la tecnologia: “Volem que la tecnologia estigui al servei de fer possibles aquests espais essencials, i si transmetem aquest concepte a les empreses sabran que hi ha una part del sector que hi està interessada i es preocuparan per veure quins mecanismes ens poden oferir”.

Les obres més emblemàtiques de l'estudi RCR d'Olot

Una de les raons per les quals Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta van rebre el premi Pritzker és la creativitat compartida. Són el primer trio d’arquitectes que reben el guardó. Els participants del seu taller segueixen la seva filosofia de treball en equip, i també la idea que un arquitecte ha de treballar amb tots els sentits. “Han d’anar formant el seu cos com una eina de coneixement, ha de ser com una esponja. Has de sentir en tot moment el que et provoca un espai”, diu Aranda. “Durant tres setmanes venen a veure el món d’una altra manera i a aprendre una altra actitud”, subratlla el president de la fundació RCR Bunka, el biòleg Ramon Folch.

Per això, el programa inclou un taller de moviment dirigit per la coreògrafa i directora del Mercat de les Flors, Àngels Margarit, perquè els participants explorin les relacions entre el cos i l’espai. A mesura que acaben les revisions dels projectes, els participants del taller arriben al patí de l’Hospici, no gaire lluny de l’Espai Barberí. La primera activitat que els proposa Margarit és que es tapin els ulls i que recorrin l’espai amb el tacte i l’oïda, acompanyats d’un company que vetlla perquè no es facin mal. Després els fa dibuixar la música d’una cançó i a continuació asseure’s, tancar els ulls i dibuixar la mateixa melodia amb el moviment de les mans. “Teniu molt espai per moure-us al vostre voltant, no es tracta que mogueu els braços com si dirigíssiu una orquestra”, els diu.

D’Oman a Olot

El Pritzker ha sigut un atractiu afegit per al taller, de manera que les sol·licituds han superat el nombre de places disponibles. En total hi ha 131 estudiants i arquitectes provinents de 28 països. A més del projecte de la Vall de Bianya, un altre grup del taller treballa en el disseny d’un refugi per a pastors a l’Alt Pirineu, un encàrrec del departament de Medi Ambient, i en el projecte d’una intervenció urbanística a Olot per potenciar el triangle de museus que formen el Museu de la Garrotxa, la Casa Museu Can Trincheria i el Museu dels Volcans.

“Vaig estudiar arquitectura i disseny d’interiors i treballo com a dissenyadora d’interiors, em va interessar venir al taller per fer contactes amb altres arquitectes d’arreu del món”, afirma una de les participants, Maitha Al Omairi, d’Oman. “La gran diferència que he trobat entre l’arquitectura del meu país i la dels RCR és de quina manera ells tenen en compte la natura -afegeix-: nosaltres guanyem terreny al mar per fer els edificis més alts i si ells trobessin un arbre al mig del camí en modificarien el traçat per mantenir-lo. Però en termes de disseny i materials, no hi ha grans diferències, especialment perquè el clima d’Espanya i Oman és similar”. Mercedes López, de Neuquén, al sud de l’Argentina, va conèixer el taller a través d’un col·lega que hi va participar fa un parell d’anys: “Mai havia participat en una experiència com aquesta. Vaig enviar la sol·licitud i em pensava que no m’agafarien. A les universitats públiques argentines hi ha moltes càtedres diferents, i jo estudio en una que també dona molta importància a la relació amb el lloc, però no tenim una història tan forta com aquí”.

El taller va més enllà del camp de l’arquitectura, ja que també se celebra la cinquena edició del taller internacional d’audiovisual i fotografia, dirigit pel fotògraf d’arquitectura Hisao Suzuki, i la segona del d’escenografia, enguany liderat per l’escenògraf i director d’escena Paco Azorín i centrat en l’òpera de Bela Bartók El castell de Barbablava. Un dels conceptes a partir dels quals treballen l’escenografia és el buit, que també és entre les nocions clau del taller d’arquitectura i paisatge.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT