Illes de primavera

Al matí es desperta, es troba en una illa, té consciència del naufragi. Mira cap al cel, completament serè, i el veu immens, blau clar, bellíssim. Li sembla envoltant, com mai abans. “I què?”, es pregunta.

Al davant, s’imposa el lledoner. Fa poc hi havia una mena de bastonets secs, despullats, per branques. Sense gràcia. Repenjat a la barana, li deixaven veure els cotxes i els veïns del barri. Ara el coi d’arbre presumeix amb un embull de fulles tendres per capçada, verdor a dojo, tapa quasi tot l’entorn, l’aïlla. També una planta li recorda l’orquídia de casa. En lloc d’aquelles flors tan gelosament closes, com guardant en silenci el seu secret, s’obren. ¿Per què, justament ara, sembla estarrufar-se la seva bellesa alada, el seu to de nacre, les fines taques de color dins la intimitat dels pètals desclosos?

El nàufrag interroga l’arbre i la flor amb els ulls. Envoltat de mar, s’acosta a la vora i allà molt lluny apareix un vaixell. Les onades baten fort i alcen un so monòton com la música d’un jove veí del pis de dalt. Mira l’horitzó, ¿el vaixell és de paper? Veu l’arbre, selvàtic; la flor, tropical. Escolta encara les onades insistents, però ara sent que li remuguen dins la panxa.

Té un llibre a la mà. El va llegir fa temps, quan no s’imaginava que es trobaria tancat en una illa de primavera. Diu el mateix que la primera vegada, però ell endevina significats nous en cada paraula. No se sent més savi, no, esbrina altres móns. Havia malentès la realitat, aquella vida que tenia a fora de la porta de casa i dintre seu.

A les vuit aplaudeix mirant el cel del capvespre, el blau es va fent blanc. Descobreix al voltant nàufrags que s’acosten a mirar l’existència solitària dels altres. S’adona que ha naufragat amb tothom en una primavera precoç. Cada un viu a la seva illa.

A la casa del davant hi ha algú amb un barnús blanc com el guix. Ell espera que sigui l’àngel que anunciarà la bona nova. Les illes de primavera s’ajuntaran en terra ferma.