L’altra banda
Anàvem sumant dies de confinament amb la preocupació de no saber ni com ni quan el nostre món començaria a refer-se de la pandèmia. Així i tot, dins la nostra bombolla de l’Eixample, l’Ester, les nenes i jo érem feliços i ni tan sols les expansions sorolloses d’algun veí incívic aconseguien expulsar-nos d’aquell petit paradís de sostres alts i rajoles hidràuliques on vivíem des de feia vuit anys.
Un vespre que donava un puré de pèsols, ceba i ou a la petita, la Sara, a mig sopar em va fer notar el seu desinterès per l’aliment girant el cap en direcció a la porta de vidre que dona al pati, i es va quedar en aquesta posició fins que vaig desistir de donar-li més cullerades.
-Molt bé. Si no en vols més, ja hem acabat -li vaig dir.
La Sara continuava mirant a través del vidre, i em va fer un gest amb un dels seus dits rabassuts perquè m’hi afegís. Fins que no va deixar anar un udol desesperat no la vaig obeir. A l’altra banda, molt a prop del seu reflex, hi havia una nena que se li assemblava molt, però més pàl·lida i prima. Em vaig fregar els ulls abans de tornar a obrir-los per comprovar que aquella duplicitat no era una al·lucinació meva. La segona nena havia enganxat les mans al vidre per incorporar-se mentre la meva filla se la mirava amb un somriure congelat, com si intuís que aquella visita no era un bon presagi.
Hauria volgut dir alguna cosa, però les paraules no volien sortir de dins meu. Per no inquietar l’Ester, que llegia un conte a l’Elsa a la seva habitació, vaig treure la Sara de la trona i la vaig deixar al damunt de la manta de jocs. Des d’allà, asseguts l’una al costat de l’altre, tots dos vèiem la nena de l’altra banda del vidre. Intentava entretenir la meva filla perquè oblidés la visitant, però quan pràcticament ho havia aconseguit, la visitant va picar al vidre, primer només amb una mà, després amb totes dues. Volia entrar.
Em vaig acostar fins a la porta i li vaig fer un gest perquè se n’anés. No li va agradar gens. Estava a punt de posar-se a plorar, però un soroll que venia
d’un tros del pati que quedava fora del meu camp de visió la va distreure. Al cap d’un moment va aparèixer un home que era una versió de mi més ullerosa, amb barba d’uns quants dies i ulls desesperats. Només li va caldre passar la mà pels cabells de la nena per calmar-la.
-Vine -li va dir abans d’agafar-la en braços-. Ja tornarem més endavant.
L’home i la nena es van allunyar del vidre en direcció al fons del pati. No vaig tornar a la manta de jocs amb la Sara fins que em va semblar que se n’havien anat. Li vaig passar la mà pels cabells fins que em vaig adonar que calcava la carícia del desconegut. Llavors em vaig aturar de cop.
