Contra el capitalisme, la mandra

BarcelonaLa Vaga de la Canadenca, que va tenir lloc el 1919, es considera un gran triomf col·lectiu: es va aconseguir la jornada de 8 hores laborals. Han passat més de 100 anys i continuem amb jornades de 8 hores o, en molts casos, fins i tot més llargues. Els avenços tecnològics no han facilitat més temps lliure. Tampoc l'homo ludens (l'home que juga) que reivindicava als anys trenta Johan Huizinga no ha rellevat l'homo faber (l'home que fabrica). ¿És necessari treballar tant? ¿Cal dedicar l'oci a consumir? ¿Seria viable redistribuir la riquesa i aconseguir una societat on es pogués dedicar més hores a la creativitat? Totes aquestes qüestions les planteja la nova exposició del CaixaForum Sooooo lazy. Elogi del malbaratament, comissariada per Beatriz Escudero i Francesco Giaveri, que es pot veure fins al 18 d'abril del 2021.

L'exposició inclou una cinquantena de peces de 15 artistes, la majoria procedents el Macba i de les col·leccions de La Caixa, i forma part del programa de suport a la creació artística de la fundació bancària. El missatge de moltes de les peces és crític i reivindica la mandra, la peresa, el no fer, la inactivitat i la contemplació, que precisament no tenen gaire bona premsa en la societat hiperactiva del segle XXI. S'inspira en obres com El dret a la peresa, de Paul Lafargue (Santiago de Cuba, 1842 - Draveil, 1911), que va ser gendre de Karl Marx i un dels fundadors del Partit Obrer Francès el 1879. Una altra font d'inspiració és el pintor rus Kasssimir Malèvitx (Kiev, 1879- Sant Petersburg, 1935), que considerava que la peresa "no és la mare de tots els vicis sinó la mare de la perfecció".

La destrucció d'un supermercat

"Nosaltres reivindiquem la mandra com un exercici de llibertat", diu Escudero. L'exposició vol ser també un crit d'alerta cap a un futur en què les noves tecnologies podran fer moltes feines que actualment fan persones i en el qual una societat envellida tindrà molta població jubilada. Les primers obres ja són tota una declaració d'intencions: una instal·lació d'Ângela Ferreira que recorda els telers de la fàbrica tèxtil i que un tècnic acciona una vegada al dia i provoca el seu col·lapse, i un vídeo d'Aernout Mik, Pulverouz, en què un grup de persones destrueixen a poc a poc i amb moviments mecànics els prestatges i els productes d'un supermercat. Totes les nòmines de l'artista Francesc Abad, des del 1973 fins al 2009, pengen d'una de les parets de la segona sala. És tot el temps que l'artista va dedicar a la seva subsistència al marge de l'activitat artística, que no li permetia guanyar-se la vida. L'obra d'Esther Ferrer, Stilla Saj, és del 1974. Avui la cadira que presenta i en què convida a estar assegut i a no moure's fins que "la mort els separi" ja no podria simbolitzar la inactivitat, perquè qualsevol dispositiu mòbil allunyaria la persona asseguda d'aquest ideal de vida contemplativa.

La perifèria com a espai per a l'oci més lliure

Altres artistes reivindiquen l'extraradi com un lloc on l'oci és més lliure. És el cas de la sèrie Domingos, de Xavier Ribas: són descampats, a vegades a tocar de polígons i carreteres, on s'improvisen pícnics o espais de lectura. Al llarg de trenta anys, Constant es va dedicar a imaginar un model de ciutat planetària amb parcs que no eren espais verds sinó d'interacció social. Al CaixaForum es poden veure alguns dels textos, dibuixos i litografies de la seva Nova Babilònia.

Pretty Vacant, dels Sex Pistols, és la banda sonora de l'obra Por fabor estamos parados del col·lectiu Agustín Perejo School. En aquest cas, estar a l'atur no es planteja com un drama sinó que es reivindica com com una alliberació de l'esclavitud del treball tècnicament possible. L'última sala convida a relaxar-se, amb una llum zenital i l'obra de Camila Cañeque: La huida inmóvil. La huida. En un racó, gairebé ocults –ni tan sols els veuríem si anéssim molt ràpid–, hi ha dos ulls tancats que rebutgen entrar dins la voràgine de la productivitat o de l'oci consumisme. Un codi QR convida a creuar una platja i a contemplar el mar.

Escudero creu que un altre món és possible: "Crec que és possible desvincular el salari de la força de treball i establir una renda bàsica universal perquè tothom pugui projectar la seva energia en allò que vulgui, en estudiar, en formar-se, en fer realitat un somni", assegura. Una de les conclusions, que es pot llegir al final de l'exposició, diu: "Malgastar el temps i reivindicar la mandra com un dret ens permetrà obrir escletxes en l'estructura productiva globalitzada i plantejar alternatives a l'única ideologia dominant, la que ens condemna a un treball que només beneficia uns quants". De fet, com recorda Giaveri, aquesta ja era una reivindicació de la Bíblia. El Paradís és un lloc on no s'ha de produir: "Quan te'n fan fora, et condemnen al treball", diu el comissari de l'exposició.