ART

Contra els clixés i els tòpics de l’Àfrica

El CCCB explora la complexitat i la riquesa del disseny del continent amb una mostra amb 120 treballs

“Em podria passar la vida fent exposicions sobre l’Àfrica”, afirma Amelie Klein, la conservadora del museu del disseny Vitra i comissària de l’exposició Making Africa. Un continent de disseny contemporani. La mostra, que ara ha obert les portes al CCCB, es va inaugurar a Alemanya el març de l’any passat després de dos anys d’investigacions i va viatjar a l’octubre al Guggenheim de Bilbao, que n’és coproductor. Durant tot aquest temps, els dossiers d’artistes amb els quals a Klein li hauria agradat treballar se li acumulen damunt la taula. “La idea que hi ha gent creativa de sobres, que són feliços vivint allà, que produeixen obres meravelloses i no tenen intenció de deixar-ho tot enrere per anar-se’n a Europa i, per contra, volen canviar el seu continent des de dins... És una cosa que no encaixa amb la imatge que la majoria de nosaltres tenim de l’Àfrica”, planteja Klein al catàleg de la mostra. I això és el que demostra l’exposició.

Per a la comissària, l’Àfrica no es pot reduir als clixés de “la cara bruta d’un nen que té gana”, dels “dictadors corruptes”, “els criats estúpids de les pel·lícules” i “les postes de sol en paisatges majestuosos”. “Qüestionem les idees fonamentals que tots tenim al cap quan parlem de l’Àfrica i de disseny”, va subratllar Klein al CCCB, que va posar un exemple de fins a quin punt ha quallat al continent la visió occidental de l’Àfrica. Una de les 120 peces de la mostra és Slum TV (televisió de suburbi), un canal local que explica des de dins com es viu a Mathare, un assentament informal amb una població de 500.000 persones al nord de Nairobi. La comissària va recordar que un dels impulsors, Sam Hopkins, havia quedat molt sorprès de com els habitants havien interioritzat la terminologia de les ONG. A l’hora de decidir quins temes havien d’abordar els documentals i reportatges que han fet els mateixos habitants, parlaven d’“aigua i sanejament” en lloc de dir “l’abocador fastigós que tinc a prop de casa i on els nens no poden anar perquè si hi van es posen malalts”.

Pobresa i modernitat

La rebel·lió contra els clixés s’estén a la visió del que és el disseny al continent. Amelie Klein en defensa un concepte ampli, que inclou les infraestructures, les relacions i les personalitats i que contradiu el tòpic del disseny humanitari, l’artesania i el reciclatge. “Esclar que hi ha corrupció, fam i problemes, però també hi ha una classe social en ascens i una societat vibrant i efervescent, com a Nigèria i a ciutats com Ciutat del Cap i Lagos”, va dir l’experta, que també va explicar que els africans en la diàspora són els que es defineixen com a “africans”, mentre que els creadors que viuen al continent parlen de la seva ètnia i, després, del seu país.

Les xifres de l’Àfrica són inabastables: 54 països, mil milions d’habitants i centenars d’ètnies i llengües. La mostra arrenca amb un pròleg on es treuen a la llum els prejudicis occidentals respecte a l’Àfrica perquè el públic se’n desempallegui abans de continuar el recorregut. És aquest primer àmbit on es poden veure els gravats de Kudzanai Chiurai Mecànica popular I, II i III, on els protagonistes, que representen els estereotips de l’home africà, semblen ridículs. També hi ha les ulleres fetes amb materials de rebuig del kenià Cyrus Kabiru, que conviden a mirar el món des d’una nova perspectiva.

Un dels recursos que ha fet servir la comissària per organitzar el recorregut ha sigut contraposar els treballs dels joves creadors actuals amb els de fa dues generacions: “Els d’ara s’identifiquen amb els de la primera generació postcolonial, que van celebrar haver aconseguit la independència i creien fermament en el futur de l’Àfrica. Aquella joia es va perdre per altres ramificacions, com la guerra, la fam i els estats fallits, però ara torna a haver-hi una generació que reivindica el seu dret a tenir un futur. Això és molt important”, va dir la comissària. Com a exemple d’això, a la sèrie Moments de transició, en què el fotògraf Mário Macilau va immortalitzar els joves de Moçambic en diumenge, que és el dia que poden fer el que volen i vestir-se com volen.

Ambició i realisme

L’artista autodidacte de Luanda Kiluanji Kia Henda també dóna la seva visió de l’optimisme amb El primer viatge al Sol. L’obra consisteix en vuit fotografies i una maqueta que documenten la construcció i el llançament d’una missió d’exploració solar des de Luanda. Però el nom de la nau és Ícar, així que la peça també parla dels riscos d’una ambició excessiva i de les conseqüències del boom petrolífer del país, que és incontrolable i inestable.

L’obra de Tahir Karmali, Dennis Muraguri i Tonney Mugo també inclou referències solars: Jua Kali City (ciutat del sol ferotge) fa referència a les zones de comerç informal de Kènia. Està formada per dues rodes de diferents mides: la gran representa l’economia formal, i la petita, la informal i els poblats de barraques. Els artistes posen l’accent en una evidència: les dues rodes depenen l’una de l’altra per funcionar.