Publicitat
Publicitat

Contra els destructors de llengües

Si per ventura algun dia ens decidim a fer una llista de noms fonamentals per a la cultura del país, el professor de lingüística Jesús Tuson Valls (València, 1939) hi ha de figurar per mèrits propis i d'excel·lència i per haver escrit llibres essencials i necessaris (com és el cas de Mal de llengües i Com és que ens entenem ), un broll de textos lúcids que atorguen màxim interès al coneixement, a la reflexió i la crítica.

El darrer llibre de Jesús Tuson porta per títol Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) , un encapçalament significatiu que anuncia, però que també amaga, les sorpreses d'aquest saborós assaig amb aire de memòries professorals de gran interès. No només per a tots aquells que tinguin afinitat a la temàtica del llenguatge, sinó, i més específicament, per a curiosos i llecs en la matèria. Perquè si alguna cosa té clara la saviesa d'aquest admirable professor jubilat és escriure per al conjunt de la gent i no per a doctes acadèmics.

Parlava d'assaig, perquè així defineix el llibre el seu autor, en el sentit més obert d'una provatura, d'una proposta per a la discussió. Una discussió que pot abastar moltíssim, però que ve emmarcada per tres parts fonamentals: La comunicació , L'arquitectura del llenguatge i Llenguatge, cultura, societat . En definitiva, són una quinzena de petites lliçons amb incitant habilitat per emmenar-nos de l'èxtasi a la rebel·lió. Malgrat aquestes clares distincions fetes per Tuson a l'índex diria que el llibre, sota l'empara del llenguatge, queda subdividit per dues altres parts ideals: la de l'èxtasi, que ve donada pel coneixement, i la de la rebel·lió, una part més crítica, social, irònicament polititzada, en què s'hi aboca la defensa natural de totes les llengües, i que promou la insubordinació contra tots els prejudicis, tòpics i racisme que es generen a l'entorn de totes aquelles llengües que estan oprimides. Sapiència contra l'esclafiment a què ens sotmet la rèmora ignorant de qualsevol pensament remagrit, maniqueu i opressor.

Tanmateix, la idea directriu de l'assaig és la del llenguatge com a vida, perquè els humans no es poden pensar, ni imaginar, sense ell. "Si esborréssim la nostra diversitat verbal tornaríem a un passat ben llunyà, sis milions d'anys enrere, al costat del ximpanzé". Apareix la idea nuclear que la facultat del llenguatge és indissociable de concretar-se en qualsevol de les sis mil llengües (no hi ha gradacions, totes tenen la mateixa inestimable vàlua) que hi ha al món, i aquesta és una facultat natural i exclusiva de l'espècie humana. El llenguatge, doncs, ens constitueix, i sense no existiríem.

Jesús Tuson té el bo i pitjor del professor universitari: l'amenitat, la intel·ligència transparent, el coneixement i la comunicació directa davant, diguem-ne, l'alumnat neòfit; però alhora sembla aturar-se una mica enfront la possibilitat d'anar més lluny. És un fre comprensible pel tarannà pedagògic i dialogant del llibre, amb la idea de ser un text que té la voluntat d'incentivar la crítica i exposar qüestions. El cert és que el nostre professor ens porta fins al llindar més llaminer, allí s'atura, treu una clau i ens obre unes portes immenses. Se'n va i ens deixa, engrescats, amb un somriure còmplice. Al fons hi veiem una poderosa llum que s'insinua. Ara avançar és cosa nostra...

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT