CADA CASA, UN MÓN

Can Manuel d'en Corda: conviure amb un entorn màgic

La casa s'assenta al terreny sense imposar-hi la seva presència

És difícil oblidar les postes de sol del cap de Barbaria. És difícil oblidar el Cap. Ho va deixar escrit Josep Marí a Els deixants de la llum (Columna, 1991): “El cap de Barbaria, o simplement es Cap, és un d’aquells paratges que rompen la general indiferència dels humans envers el seu món quotidià. L’impacte que produeix és tan fort que hom no té altra sortida que reaccionar-hi. La resposta pot anar des de l’admiració esbalaïda a un agut impuls de tocar el dos”. La nuesa del paisatge, el far que hi ha a la punta sud de Formentera i els imponents penya-segats que miren, no només a migjorn, sinó també a llevant i a ponent, configuren un entorn màgic com pocs. És una visita obligada per a qualsevol que desembarca a la petita de les illes Pitiüses.

Al seu voltant, just abans de començar l’estreta carretera de la zona despoblada, la que va immortalitzar Julio Medem a Lucía y el sexo, s’estén la vénda (organització territorial tradicional de les Pitiüses) del cap de Barbaria, per als formenterers vénda des Cap. Poblada de pins i savines en les àrees més rocoses, però també amb terres que tradicionalment es dedicaven a l’agricultura i on ara es poden trobar noves extensions de vinya, la gran vénda és un espai verd amb el mar de fons, que t’acull just abans de lliurar-te al buit infinit del Cap.

És en aquesta vénda on hi ha, al costat de ponent, Can Manuel d’en Corda, una casa original de finals del segle XVIII i principis del XIX, que ocupa una parcel·la rústica de gairebé dues hectàrees. Una casa de pedra amb morter de calç, amb la coberta a dues aigües, que s’ha conservat després de la intervenció i ampliació que hi van fer, fa una dècada, els arquitectes Marià Castelló i Daniel Redolat, que la van reformar per convertir-la en la residència d’estiu per a un matrimoni amb tres fills que entén les seves vacances com un temps per compartir amb nombrosos amics.

Volien una casa gran, però també, d’acord amb la voluntat dels arquitectes, volien una casa que s’assentés al terreny sense imposar-hi la seva presència. Així, tot i que els 595 m2 construïts suposaven anar al màxim permès per la normativa urbanística, la nova arquitectura de Can Manuel d’en Corda no destorba gens un paisatge al qual es concedeix el protagonisme que mereix. És ara una arquitectura molt tranquil·la i respectuosa, extensa però baixa, que promou la convivència amb un entorn màgic i entre el passat i el present de les tipologies més característiques de l’illa.

La casa pagesa no perd protagonisme amb el nou projecte. Manté la construcció, així com elements tan tradicionals com les teulades o les façanes de pedra del lloc, i recupera la petita porxada de teules, amb una terrasseta acotada que des d’antic ha donat accés a les cases formenterenques. A més, la seva alçàda supera les dels mòduls blancs de coberta plana que formen part d’una ampliació que s’adapta a la topografia del terreny i afavoreix un interessant decalatge en la successió dels espais, tant interiors com exteriors.

La vella casa està orientada cap al sud-est, i és la part nova la que es gira cercant les millors vistes, les del nord-oest, i facilita el gaudi de les magnífiques postes de sol, que aquí estan acompanyades de les siluetes de l’illot des Vedrà i l’ skyline meridional de l’illa d’Eivissa. La vegetació que s’hi ha sembrat és baixa i autòctona, per no interrompre el paisatge i per evitar la despesa d’aigua en el seu manteniment.

Tot i les grans dimensions, Can Manuel d’en Corda està pensada per a un estiu relaxat. Amb els espais comuns -sala d’estar, menjador i cuina- dins la casa pagesa, i amb una continuïtat de circulació cap als quatre dormitoris amb els seus banys que es distribueixen en la part nova, el conjunt respira la netedat d’un ambient interior despullat de tot artifici. La pedra amb morter de calç també a dins de la vella casa, el blanc de les parets noves, el ciment polit que unifica el trespol i el microciment que es fa servir per als banys i la cuina li donen una dualitat de frescor-calidesa, sense estridències, molt acollidora.

La vella pedra en un espai de visió contemporània

Les parets interiors de Can Manuel d’en Corda deixen testimoni de la trobada entre l’antiga casa i l’ampliació actual, i clarifiquen els límits de cada edificació. Tanmateix, la netedat amb què s’expressa el punt d’unió entre els murs gruixuts de pedra i morter de calç i la blancor de les noves parets configura un espai de dimensions molt contemporànies. És un exercici de transparència, el que van realitzar Marià Castelló i Daniel Redolat, un exercici d’honestedat que mostra amb senzillesa el diàleg entre el passat i el present, entre l’arquitectura tradicional formenterenca i les seves possibles projeccions cap al futur.

Més continguts de