Cultura

Cultura sexista a la pantalla i dones rebels al carrer

El Museu d’Història mostra els estereotips femenins creats pels mitjans i com han sigut contestats

Fins a quin punt els missatges amb què ens han bombardejat la publicitat i el cinema han influït en la manera com es concep la dona en l’imaginari col·lectiu? I això quines conseqüències ha tingut? Com s’han combatut i discutit tots els estereotips d’amor romàntic, submissió o superwoman? Sobre totes aquestes qüestions reflexiona l’exposició Do nes: ficcions i realitats, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 28 de maig. “ S’han intentat imposar uns models però també hi ha hagut dissidència i resistència”, assegura Marta Selva, que ha comissionat l’exposició amb Anna Solà. Dones: ficcions i realitats,doncs, no segueix cap ordre cronològic sinó que entrecreua relats sexistes amb manifestacions de rebel·lió i missatges de protesta. L’exposició comença amb la postguerra i acaba amb el film Thelma i Louise (1991).

Hi ha un anunci televisiu que avui seria impensable: una dona acudeix a una tiradora de cartes perquè està molt preocupada. Explica que el seu marit sempre està de mal humor -ella utilitza l’adjectiu “colèric”-, crida, tira els plats a terra i li dona plantofades. Tot és culpa d’ella: “¿No entens que quan arriba a casa, després de treballar tot el dia, el teu marit només vol trobar una llar agradable?”, li diu la tiradora de cartes. L’anunci acaba amb un gest “tendre” del marit: assegut al sofà i amb una copa a la mà -es publicita una marca de conyac- fa un petó a la galta a la seva dona. “Hi ha moltes lliçons apreses que no apareixen en cap llibre ni en cap discurs oficial però que continuen tenint un gran poder de convicció”, assegura Anna Solà. “ No s’ha desarticulat de l’imaginari social el final feliç lligat al matrimoni ni la submissió de la dona a la seva parella, i encara funciona l’arquetip de control i domini o la violència associada a la passió”, afegeix Solà.

Els finals feliços amb petó

Bona part d’una de les parets de l’exposició l’ocupen els finals feliços de Hollywood i Disney: els protagonistes apareixen fent-se un petó mentre al fons s’hi llegeix The End. Al costat, però, hi ha una altra mirada: Margarita y el lobo (1969), la pràctica de final de carrera de direcció de Cecilia Bartolomé a l’Escola Oficial de Cinematografia de Madrid. Bartolomé dissecciona de forma satírica i amb música la situació de la dona a l’època. Els llops són la separació, els tabús amorosos, les dificultats laborals, la submissió. “ Era un hombre guapo, inteligente, encantador, elegante y liberal... Sólo pedía la entrega total. Y Margarita, tontamente, se prendó de él ”, diu la narradora en un moment del film. “En els tallers que es fan de prevenció de maltractaments continuen aflorant uns ideals d’amor romàntic que fan molt de mal”, diu Solà.

L’exposició també documenta la contribució de les dones en l’àmbit del treball durant la dictadura. Hi ha la feina invisible -les dones que treballaven a casa i cobraven a tant la peça; i també la vindicació de la feina de cuidadores que han dut a terme moltes mares i filles- i també el conjunt de lleis i reglamentacions franquistes que, amb el pretext d’“alliberar la dona casada de la feina i la fàbrica”, van impedir-ne la independència econòmica. Al costat de les pàgines de la revista de l’Escuela Nacional de Instructoras Isabel la Católica, de la secció femenina de la Falange, es poden veure fotogrames de pel·lícules actuals que han explicat el maltractament de dones -moltes no en podien escapar perquè econòmicament depenien dels seus marits- com ¿Qué he hecho yo para merecer esto?, Te doy mis ojos o Solas. Al costat de tots els anuncis de ginys domèstics -segons la publicitat només les dones s’encarreguen de les feines de casa- hi ha paròdies com les que va fer la cineasta nord-americana Cindy Sherman als anys 70.

A partir dels anys 60 les dones i la seva veu són més visibles. A Dones, ficcions i realitats se succeeixen les imatges de la incorporació de les dones en tots els àmbits laborals i la política i la seva participació en diferents mobilitzacions contra el franquisme com la Caputxinada o l’Assemblea de Catalunya. Hi ha encara un llarg camí per recórrer, fins i tot al mateix museu, com admet la seva directora, Margarida Sala: “S’han d’omplir molts buits. Hi surten molt poques dones, és com si no haguessin existit. El museu està molt enfocat a la política, hi ha molta guerra i això fa que les dones no figurin en el seu discurs. Però això anirà canviant”, augura.

Més continguts de