Un Cyrano més lúdic que dramàtic amb un esplèndid Pere Arquillué
Obviem qualsevol comparació. El Cyrano que Josep Maria Flotats va protagonitzar fa gairebé 28 anys al Poliorama i el que interpreta ara Pere Arquillué no tenen res a veure. Com tampoc té res a veure la mirada d'Oriol Broggi amb la de Maurizio Scaparro de fa més d'un quart de segle. Si en alguna cosa coincideixen, a més de la traducció de Xavier Bru de Sala, és que si aquella posada en escena va resultar un èxit rotund, la que ara es fa a la Biblioteca de Catalunya seguirà el mateix camí.
Broggi ja havia dit que, per ell, el Cyrano d'Edmond Rostand tenia a veure amb les pel·lícules de capa i espasa dels dissabtes a la tarda. I certament, el seu muntatge s'edifica sobre una mirada lúdica del món dels mosqueters amb un protagonista immillorable i amb l'accent en els detalls de comèdia, que sobretot omplen el primer acte -i que segur que seran molt agraïts per l'espectador, encara que en alguns moments resultin excessius-. Un acte mogut, vibrant, amb bones baralles i amb un Cyrano sociable, fatxenda i atrevit per inconscient, més trist que amargat, mes humà que cavaller, mes terrenal que espiritual. Ben bé com Porthos o Aramis. Arquillué broda la primera escena dels nassos, quan l'heroi es despatxa amb els cavallers sobre els qualificatius que se li poden donar a la seva prominència facial. Malgrat el drama interior del personatge, la primera part està farcida de joia. La segona, amb la guerra i la mort, és més fosca, i és on brollen amb més intensitat les emocions.
L'exitós olfacte d'Oriol Broggi
En tot l'espectacle hi ha una gran feina de Broggi en la disposició dels espais i l'evocació dels indrets on transcorre l'acció, amb un minimalisme d'arrels brookianes (no hi falten pals i canyes). Broggi opta per un final poc romàntic: Cyrano prefereix morir sol amb el seu orgull que acaronat per l'estimada. La jove Marta Betriu compon una Rosaura precisa però sense gaire ànima, Bernat Quintana fa bona la timidesa de Cristian i, de la resta, destaca la sòlida presencia de Ramon Vila i la versatilitat de Jordi Figueres. És realment engrescador com la Biblioteca acull entre les seves parets aquesta història donant-li encara més credibilitat, més màgia. I per acabar, un 10 per al nas, l'altre gran protagonista.
