Dalí i Duchamp es retroben per primera vegada

En una exposició pionera, la Royal Academy de Londres compara parcialment l’obra dels dos amics

De sobte, als plafons d’anuncis de les estacions i passadissos del metro de Londres hi han aparegut uns estranys cartells en què es pot veure un telèfon de baquelita negra model 1930 que en comptes d’auricular té una llagosta: per parlar-hi o per menjar-se-la o per pensar-hi. A la part inferior, sobre l’eix transversal imaginari d’aquests cartells, i com si fos el reflex d’un mirall màgic, el telèfon ha esdevingut un urinari capgirat. Un urinari, però, que més que l’habitual receptacle per pixar té una mena de sortidor a l’extrem que més sobresurt. I amb tot plegat en fa una font.

Així es publicita arreu de la capital britànica la trobada de dos gegants de l’art del segle XX, Salvador Dalí i Marcel Duchamp, que són presents des d’abans-d’ahir en un dels espais de la Royal Academy of Arts, a la cèntrica Picadilly Circus. Una trobada que alhora és retrobament i que, a la pràctica, constitueix una novetat sorprenent. Perquè Dalí-Duchamp és la primera exposició que pretén explorar l’aparentment improbable connexió entre el divo del surrealisme i home espectacle de Portlligat i el cerebral i misteriós francès, pare de l’art conceptual, creador dels readymades (objectes quotidians convertits en una creació artística a partir de la seva descontextualització o d’una lleugera transformació, als quals dotava finalment d’un significat nou). Duchamp hi veia molt més enllà i Dalí, d’una altra manera, també.

Que la Royal Academy of Arts faci aquesta mena de proposta comparativa per primera vegada en la museografia internacional és un fet prou sorprenent. Entre altres raons perquè, malgrat els 17 anys de diferència entre un i altre, a tots dos els va unir una sòlida amistat, fins a la mort de Marcel Duchamp, el 1968.

De fet, ja van col·laborar per primera vegada en una de les sales de l’Exposició Internacional del Surrealisme de París de 1938, un espai que es reprodueix parcialment a la Royal Academy a partir d’un ambient enfosquit en què vells sacs de carbó que pengen del sostre recreen una mena de gruta, i amb fotografies dels sexis maniquins originals. Més enllà d’aquesta relació professional i personal que va començar a consolidar-se als anys trenta, i que s’allargaria durant tres dècades en llocs com París, Nova York i Catalunya -Duchamp va comprar una casa a Cadaqués per passar-hi els estius-, els dos artistes tenien gairebé un projecte artístic comú, tot i que partien de posicions estètiques divergents que van acabar generant produccions molt diferents.

“El projecte conjunt que van dur a terme, cadascú pel seu cantó, va ajudar a transformar i expandir la concepció de l’art durant el segleXX”, diu un dels comissaris de la mostra, William Jeffett, durant la presentació a la premsa internacional la setmana passada.

Humor i escepticisme

Sobre les improbables connexions entre els dos artistes, i malgrat les evidències que la trajectòria d’un i altre testimonien, Dawn Ades, un altre dels comissaris de l’exposició, afirma: “Per sobre de la relació personal que van mantenir, i la col·laboració puntual en moments concrets de la seva carrera, als dos els unia una combinació d’humor i escepticisme que els va dur a desafiar convencions establertes del món de l’art i de la vida en general”.

Unes 90 peces, provinents de col·leccions públiques i privades d’arreu del món, i la inclusió d’alguns documents que surten per primer cop de Figueres, formen el conjunt de l’exposició. La Royal Academy of Arts mostra un món de vegades més unit pel contrast i pel que suggereixen les peces. “Té lloc en un pla no tangible”, diu Ades.

Els habituals visitants de la Royal Academy s’adonaran, potser, que la mostra sembla una mica massa encotillada. Mancada d’aire, de l’espai necessari per prendre una necessària distància davant d’alguns dels readymades de Duchamp, com ara la Roda de bicicleta o La núvia desposseïda i nua, o davant de quadres de Dalí tan reconeguts com els famosos Crist de Sant Joan de la Creu o Primer dia de primavera.

L’actual programa d’exposicions a la Royal Academy of Arts, però, amb dues altres de simultànies sobre Matisse i Jasper Jones, ha fet necessari encabir la Dalí-Duchamp en una de les grans sales de l’ala oest de l’edifici i dividir l’espai en dues àrees, on es despleguen les tres seccions de la mostra: Identitats, presentació de les dues personalitats i com evolucionen al llarg de les seves carreres; El cos i l’objecte, que posa l’accent en l’ús de l’erotisme en cada obra, i Experimentant amb la realitat, que vol aprofundir en les respostes que tots dos ofereixen davant de noves idees sobre el temps, l’espai, l’energia, la matèria i la gravetat. “Mostrem com cadascú juga amb les nocions d’il·lusió i perspectiva”, diu Ades.

Advertiment a l’espectador

Potser la part més vistosa de l’exposició és la que està dedicada a l’erotisme ( El cos i l’objecte ), cosa que especialment Dalí entenia no només com a expressió de la sexualitat sinó també com a provocació. Una provocació que no necessàriament és acceptada en una societat que, en les formes més externes, continua sent tan puritana com la britànica.

No resulta estrany, doncs, que al visitant, abans d’endinsar-se en les sales, se l’adverteixi de les imatges explícites que hi trobarà, si és que les masturbacions que es podrien arribar a intuir en obres com Primer dia de primavera poden considerar-se molt explícites.

És tal la sensibilitat, però, que fins i tot alguns dels escrits del pintor, que s’han traduït a l’anglès, s’alerta que podrien resultar ofensius per a ànimes sensibles. Per exemple, quan parla de les “perversions nutritives” que el gran voyeur va tenir en veure Duchamp mentre pixava i algú feia unes costelles que s’estaven cuinant per a un pícnic: “Gairebé al lloc on se serveix el menjar, m’arrodoneixo darrere d’una roca marró vermellosa per pixar. Ho faig de tal manera que flueix pel meu pit. Una bafarada d’aire calent em porta l’olor de les costelles que em provoca un èxtasi...”

La llagosta-telèfon i l’urinari del cartell esmentat al principi, junts dins d’una vitrina, són el resum de la mostra: semblen dos readymades però no ho són. La mostra traspua una voluntat de connexió. De vegades, però, no funciona.

L’ambigüitat sexual de Rrose Sélavy

Una de les imatges més icòniques de l’art del segle XX que hi ha a l’exposició és un retrat de Marcel Duchamp fet per Man Ray el 1920. L’artista francès hi apareix vestit i maquillat com el seu alter ego femení, Rrose Sélavy. Un nom que, pronunciat, sona com “ Eros, c’est la vie , tota una declaració de principis. De fet, Duchamp sempre va considerar l’erotisme com una dinàmica vital en la seva creació, potser, si fa no fa, com Dalí, menys subtil en aquest aspecte, més procliu a un escàndol d’impacte xocant. L’erotisme de les pintures i escultures de Duchamp les feia interessants per al públic contemporani i era una manera de captar l’atenció. Així complia el seu propòsit, molt més cerebral. Perquè Duchamp deia que tothom entenia l’erotisme però que ningú en parlava, i que a través de l’erotisme tothom podia acostar-se a zones que habitualment estan amagades. Aquesta part de l’exposició és definitiva sobre els dos artistes. Duchamp era un geni, i l’altre, Dalí, anava dient a tothom que era un geni, l’únic.

Més continguts de