ART

Damien Hirst revela a Venècia una Atlàntida ‘kitsch’ i per a superrics

La nova exposició de l’artista recrea amb centenars de peces un descobriment arqueològic fabulós

Sembla que Damien Hirst no en té mai prou i que necessita assumir reptes cada vegada més ambiciosos. Després de sacsejar el mercat de l’art amb els famosos cadàvers d’animals conservats dins de tancs de formaldehid i una calavera recoberta de diamants, ara ha recreat tot un jaciment arqueològic submarí. La macroexposició, comissionada per Elena Geuna i que es pot veure fins al 3 de desembre als dos museus de la col·lecció Pinault a Venècia, el Palazzo Grassi i la Punta della Dogana, inclou centenars d’objectes i obres d’art, entre joies, ceràmiques, armes, escultures i dibuixos. L’artista no ha deixat cap detall sense lligar: hi ha des de monedes minúscules fins a escultures gegants. El projecte es remunta a fa deu anys, quan va fer una de les seves últimes vitrines plenes de pastilles. L’exposició és tan excessiva que podria ser fruit d’un deliri lisèrgic.

La llista de referències a altres èpoques i artistes que hi ha al llarg de la mostra, titulada Treasures from the wreck of the Unbelievable [Tresors del naufragi de l’‘Increïble’], donaria per omplir un altre article: van des de l’antic Egipte, l’art maia, la Grècia antiga i escultures de Buda fins a Mickey Mouse i pel·lícules de ciència-ficció i terror, amb heroïnes com Lara Croft. A més, les obres contenen cites dels esclaus de Miquel Àngel, el silè borratxo de la pintura de Josep de Ribera i les Venus neoclàssiques. No tot és alta cultura: l’ampliació de 18 metres de Dimoni amb un bol exposada al Palazzo Grassi té l’atractiu fascinador d’una falla. Precisament, l’exposició ha tornat a ser el centre d’atenció durant aquests dies perquè ha coincidit amb les jornades per a professionals de la Biennal de Venècia, en què un artista nigerià va acusar Hirst de plagi: Victor Ehikhamenor denuncia la semblança d’un dels caps de dona d’or de Hirst amb el Cap d’Ife per evitar que aquesta icona del seu país quedi eclipsada per la figura de l’artista. Però al marge del divertiment de trobar-hi semblances i diferències, se surt de la mostra amb la sensació que, abans que Hirst, Salvador Dalí ja va jugar amb el classicisme, l’excés i la barreja d’estils i els va saber portar fins a les últimes conseqüències amb més enginy.

Un fals històric de nota

El plantejament general de l’exposició és com una versió passada de voltes d’un dels falsos històrics que inventa el fotògraf Joan Fontcuberta: les peces exposades formaven part de la fastuosa col·lecció d’Aulus Calidius Amotan, conegut com a Cif Amotan, un esclau alliberat que va viure entre mitjans del segle I i començaments del segle II dC. El vaixell en què viatjaven cap a l’Àsia Menor per guarnir un temple dedicat al Sol que havia encarregat aquest col·leccionista va naufragar per causes desconegudes. Crida l’atenció que Hirst hagi recreat el conjunt sense restaurar, i presenti els objectes plens de coralls i esponges marines. Potser ho ha fet per posar en relleu que els tècnics i els artesans amb qui col·labora són capaços de resoldre els reptes més difícils amb un virtuosisme exquisit. Els vídeos i les fotografies que documenten la suposada descoberta dels béns i la posterior recuperació l’any 2008 a la costa est de l’Àfrica són molt reeixits, i parar l’orella a una visita guiada no té preu: la guia fa un discurs impecable i molt creïble sobre la narració que expliquen els relleus d’un escut daurat.

El rerefons de Treasures from the wreck of the Unbelievable és també fastuós: segons The New York Times, les obres estan a la venda per preus que van des de prop de 500.000 euros fins a cinc milions. L’objectiu de Hirst amb aquesta exposició, que li podria haver costat més de 50 milions d’euros, seria rellançar la seva carrera després dels estralls que la crisi va provocar en el mercat de l’art a partir del 2008. François Pinault es va fer càrrec del muntatge, però en pot amortitzar els costos amb la venda d’entrades i altres ingressos derivats.

Karl Marx entre antiguitats

L’objectiu de Hirst no era acabar aquesta història amb una recreació que faria salivar el propietari d’un parc temàtic sinó que apel·la directament al públic amb l’aparició de personatges del segle XX i del XXI enmig de les antiguitats, com els protagonistes de la versió de Disney d’ El llibre de la selva, Mowgli i l’os Baloo, el tauró de la pel·lícula de Steven Spielberg i el ratolí al qual van empeltar una orella humana al llom. A més, el rostre d’una escultura del déu Proteu té una retirada a Karl Marx. I fins i tot fa un homenatge a un artista que, com ell, es troba entre els creadors vius més cotitzats, Jeff Koons: Minotaure és tan explícita com les escultures que Koons va fer als anys 90 d’ell mateix mantenint relacions sexuals amb Cicciolina, que aleshores era la seva dona.

Sí, el temps passa molt de pressa i arribarà un dia que les joguines d’avui seran joies arqueològiques, però les obres de Hirst poden tenir una altra interpretació una mica sinistra: tanta ostentació es pot veure com una obscenitat en una època d’austeritat. Però els col·leccionistes d’aquestes obres potser formen part de l’elit que s’ha enriquit encara més en temps de crisi. I si el present els avorreix, ¿per què no es poden entretenir amb una nova mitologia creada expressament per a ells?