Dan Mooney: “Abans apreníem saviesa de la gent gran, ara la infantilitzem”

BarcelonaQuan es conviu cada dia amb la mort, la por a deixar d’existir desapareix. El Joel, el protagonista de L’inesperat final del senyor Monroe (Univers/Catedral), no només no tem la mort sinó que per a ell és l’única via d’escapament d’una vida sense llibertat. Després de debutar el 2017 amb Me, myself and them –una història sobre salut mental amb un fort component dramàtic i que no s’ha traduït al català–, l'irlandès Dan Mooney (Limerick, 1984) ha escollit una òptica radicalment diferent per explorar ara el suïcidi. L’escriptor vehicula la segona novel·la a través d’un incisiu sentit de l’humor per parlar de la vellesa i la solitud en la gent gran, així com també de la frustració i la incapacitat de trobar un sentit a l’existència quan es té la sensació que ja està tot fet.

“Vivim en un moment en què l’economia ho determina tot. En una societat focalitzada en el valor econòmic, la gent gran esdevé totalment prescindible. Abans apreníem saviesa d’ells, ara els infantilitzem”, afirma Mooney. La gent gran, i en concret aquells que viuen en llars d’avis, l’atreia especialment a l’hora de construir una història sobre algú que vol acabar amb la seva vida però que, per fer-ho, busca idear el suïcidi perfecte. “M’interessava combinar la idea de posposar constantment el suïcidi amb el fet que, quan arribes a una certa edat, saps que en qualsevol moment pots morir”, afirma l’escriptor.

A L’inesperat final del senyor Monroe, el Joel és un vell rondinaire desencantat amb el present fins que canvia de company d’habitació. El Frank, el nou inquilí, és un exactor homosexual i amant de les extravagàncies que capgira a poc a poc la mirada del Joel sobre la vida. “Aparentment semblen molt diferents, però a la pràctica no ho són gens –diu Mooney–. Les seves semblances estan relacionades amb la incapacitat d’expressar les emocions, perquè el Joel no sap manifestar els seus sentiments i el Frank ha hagut de reprimir la seva sexualitat durant tota la vida”. La relació entre ells dos, inicialment imposada, s’anirà transformant en un vincle sòlid i vital per a les respectives existències. La novel·la pot recordar d’entrada L’avi de 100 anys que va saltar per la finestra (La Campana, 2012) de Jonas Jonasson, ja que, com en el llibre de l’escriptor suec, el Joel i el Frank també s’escapen de la residència per gaudir de tot el que els espera fora. Però més enllà d’aquesta similitud, la novel·la de Mooney va per camins diferents.

Parlar de la mort amb humor

A partir de l’amistat entre el Joel i el Frank, l’escriptor aprofundeix en la idea de la mort com un element que sempre està present a les vides de la gent gran. “Els irlandesos parlem constantment de la mort des de l’humor –apunta Mooney–. Ens ajuda a gestionar la pròpia mortalitat. No tinc clar que ho faci més fàcil per a les persones del nostre entorn que s’han d’enfrontar a la mort d’algú”. En concret, Mooney volia posar el focus en el suïcidi a Irlanda, on la taxa és de 7,2 per cada 100.000 habitants. “Hi ha una epidèmia massiva de suïcidis al país. A Limerick, la ciutat on vaig néixer, tenim un grup de voluntaris que camina al voltant del riu per impedir que la gent s’hi llanci. Quan has arribat a aquest punt, tens una gran necessitat de seure i parlar-ne per resoldre-ho. Per això el tema cada vegada és menys tabú”, explica l’escriptor.

La residència com una presó

Les peripècies del Frank i el Joel transcorren dins i fora de Hilltop, una llar d’avis aparentment agradable però on el protagonista se sent empresonat. “Quan estàs en una depressió, tot et sembla dolent. Costa molt veure les coses bones, i per al Joel la residència és una gàbia”, assenyala l’escriptor, que afegeix que “en realitat la presó és al cap del protagonista” perquè “ha abandonat totes les seves relacions i s’ha quedat sol i encallat en un espai que li és aliè”.

Mooney retrata amb minuciositat el funcionament de la llar d’avis, que es converteix en un micromon on tot està planificat. El tracte amb els infermers, la desaparició absoluta de qualsevol tipus de privacitat i una rutina difícil de trencar fan que la sensació de manca d’independència ofegui el Joel fins que el Frank apareix per salvar-lo. “Hi ha un problema amb les institucions, i també amb gran part de la societat, a l’hora de tractar la gent gran –reflexiona Mooney–. Ningú ho fa amb maldat, però molts tenen la tendència a adreçar-s’hi com ho farien amb un nen de cinc anys que no t’acaba d’entendre. Ha de ser molt frustrant, i no tots tenen un Frank al costat que els ajudi a tirar endavant”.