ENTREVISTA
Cultura 23/09/2018

Danny DeVito: “Vaig produir ‘Pulp fiction’ abans de llegir-ne el guió”

Actor, premi Donostia del festival de Sant Sebastià

Xavi Serra
4 min
Peu de foto de dues línies. Crhonical Text G1 Semi.

Enviat especial a Sant SebastiàQuan Danny DeVito (Neptune Township, Nova Jersey, 1944) entra en una habitació, l’energia canvia. Amb veu de baríton i vitalitat contagiosa, el premi Donostia d’aquesta edició del Festival de Sant Sebastià ha deixat la seva empremta corrosiva i humanista en el cinema i la televisió nord-americana de les últimes quatre dècades com a actor, director i fins i tot productor de pel·lícules com per exemple Pulp fiction i Erin Brockovich. Confessa que tenia moltes ganes de venir a Espanya. “Només soc aquí pel menjar i el vi, que consti”, deixa anar amb una gran rialla. I abans de marxar comenta que té moltes ganes de veure el nou documental de Michael Moore: “M’encanta criticar el govern del meu país!”

A Nova Jersey, el seu estat natal, li acaben de dedicar un dia: el Dia de Danny DeVito.

Sí, és fantàstic! Mira, soc d’Asbury Park i hi vaig molt sovint. Bruce Springsteen també és d’allà a prop; jo el vaig presentar quan va entrar al Saló de la Fama de Nova Jersey i ell em va presentar quan m’hi van acceptar a mi. El cas és que els polítics em van dir que volien fer-me algun homenatge. “Pots triar entre tres coses: podem encarregar un bust teu, posar el teu nom a un banc del passeig marítim o dedicar-te una platja”. Vaig optar per la platja, esclar! Platja Danny DeVito! Però allò és Nova Jersey i un mes després em van trucar: “No et podem donar la platja”. I per tenir-me content em van dir: “I què et semblaria el Dia de Danny DeVito?” I vaig pensar: “Bingo!” A més, em van deixar triar el dia i vaig escollir el meu aniversari, el 17 de novembre.

I què li agradaria que fes la gent durant el Dia de Danny DeVito?

Que pensin quina és la cosa que els agrada més fer, el que els surt de dins, i que la facin.

Va dirigir pel·lícules molt incorrectes com La guerra dels Rose i Tira la mama daltabaix del tren. ¿Creu que les podria rodar en el clima actual de correcció política?

Crec que les podria rodar, sí. No tindria problemes. El que ha canviat els últims anys és que som més conscients de les dificultats de col·lectius com les dones i els discapacitats i estem més en guàrdia per no enviar el missatge que és lícit abusar de la gent només per fer riure. Però pel que fa a les històries que expliquem, penso que hem de poder explorar les zones morals més fosques de l’ésser humà. Com feia Kurosawa a Cel i infern, per exemple, o Arthur Miller a les seves obres. En aquest sentit, la llibertat dels artistes no s’ha de retallar. Si l’abús sexual és un problema, ¿farem desaparèixer els abusos del cinema? No, perquè el problema no és representar l’abús, sinó la manera com es representa.

Només l’han nominat una vegada a l’Oscar i va ser per produir Erin Brockovich. ¿Els premis discriminen els actors de comèdia?

És una cosa que no m’ha preocupat mai. Des de petit sempre he intentat viure en el present. La meva primera feina va ser ajudant els nens a pujar a una atracció de fira i un bon dia em van despatxar. ¿Em vaig emprenyar? No, me’n vaig anar a la platja amb els amics i després vaig buscar una altra feina. Amb les pel·lícules passa el mateix, és com qualsevol altre joc. A vegades funciona i agrades, i a vegades no.

Diu que sempre ha viscut en el present. ¿Però quan va decidir que el seu futur era al cinema?

Quan era jove vaig treballar en feines molt diferents. Però em vaig començar a interessar pel teatre i vaig anar a una escola d’interpretació. No ho havia fet mai i em va encantar. “Això està fet per a mi”, vaig pensar. Tenia un parell de qualitats que em feien únic, la meva mida i la manera de ser. A més, m’encanta el cinema. Sempre hi vaig els caps de setmana, intento veure tot el que es fa. També veig pel·lícules a casa, com tothom, però m’agrada compartir l’experiència amb el públic.

Un dels seus primers papers va ser a Algú va volar sobre el niu del cucut. ¿Enyora el cinema adult que es feia al Hollywood dels 70?

Aquella pel·lícula la van produir Saul Zaentz i Michael Douglas perquè els encantava el guió i perquè el Saul estava prou boig per invertir-hi 4 milions. Però avui també hi ha gent com ells i pel·lícules que es fan així, per una qüestió de fe. I encara hi ha cineastes que intenten fer pel·lícules visualment interessants i amb substància, com per exemple el vostre J.A. Bayona. Joc de gàngsters [ Get shorty ] la vaig produir sense llegir-ne el guió perquè volia tornar a treballar amb Barry [Sonnenfeld], que havia dirigit la fotografia de Tira la mama daltabaix del tren. I Pulp fiction també la vaig produir abans de llegir-ne el guió.

Què el va fer creure tan cegament en Tarantino?

El guió de Reservoir dogs. Volia fer aquella pel·lícula però ja l’estava rodant. Així que ens vam trobar i de seguida li vaig dir que volia produir-li una pel·lícula. Ell em va començar a explicar la que estava preparant i li vaig dir que no calia, que es posés a escriure i ja en llegiria el guió. I un any després em va arribar. Era molt gruixut, tenia 150 pàgines i a la portada deia: Pulp fiction, Quentin Tarantino i versió final [riu]. Va costar de produir però ens en vam sortir perquè jo tenia l’última paraula sobre el muntatge final. I respecto el director. A veure, si haguéssim fet una projecció prèvia i tothom hagués sortit corrents de la sala potser ens hauríem plantejat alguns canvis. Però quan la vam presentar al Festival de Nova York i un paio es va desmaiar en l’escena de la injecció vaig pensar: “Perfecte!”

stats