Dansa contra futbol: que guanyi el millor

BarcelonaLa primera intenció de la coreògrafa Vero Cendoya a l’hora d’unir dansa i futbol era, a simple vista, poc ortodoxa. “Volia robar espectadors al futbol, i crec que ho he aconseguit”, afirma Cendoya amb satisfacció. Després de casar la dansa amb la pintura, el transformisme i el hip-hop en espectacles anteriors, la coreògrafa va decidir organitzar un combat amb la disciplina que li quedava més allunyada. La partida, que es pot veure des d'aquest divendres i fins diumenge al Mercat de les Flors, neix de preguntar-se “qui té més espectadors?” i de muntar un partit de futbol davant la resposta.

Formar els equips no va ser difícil. L’espectacle es mou al voltant de la confrontació entre disciplines, així que Cendoya situa un camp de futbol a escena i col·loca en una banda cinc ballarines -Tina Halford, Linn Johanson, Natalia d’Annunzzio, Dory Sánchez i Xaro Campo- i a l’altra cinc futbolistes -Carlos Molina, Babou Cham, Adrian Nieto, Enric Auquer i Reynaldo Zerpa- i un àrbitre -Jon López- al centre. Que les ballarines siguin dones i els futbolistes homes no és casualitat. El partit vol ser, segons la coreògrafa, una lluita “de David contra Goliat” on el primer està escenificat per la dansa, i el segon, pel futbol. “No és una qüestió de reproduir estereotips -assegura Cendoya, que firma la direcció i la coreografia del muntatge-. Volia que la dansa competís sense cap mena d’avantatge. Els futbolistes són nois joves, mentre que les ballarines tenen entre 30 i 40 anys i estan entrant a la maduresa”.

Perquè el partit funcioni, la coreògrafa s’ha hagut d’inventar una sèrie de regles que perverteixen les normes bàsiques del futbol. Per exemple, les ballarines no poden tocar físicament la pilota. “Hem creat una altra manera de jugar, on la pilota pot ser imaginària”, explica Cendoya. Això contribueix a crear “una estructura escènica perfectament mil·limètrica” on el recorregut que fa la pilota està constantment controlat. Es tracta, segons la coreògrafa, d’una opció necessària perquè les ballarines es puguin moure lliurement al camp de futbol i puguin improvisar els seus moviments sense obstacles inesperats. Això també ha influït a l’hora de trobar futbolistes disposats a entrar al joc escènic i a pervertir, en certa mesura, aquest esport. “Al principi buscava futbolistes experts en malabarismes i free-style, però em vaig adonar que el més important era tenir un grup d’esportistes que compartissin la sensació d’equip”, diu Cendoya, que s’ha inspirat en la pel·lícula italiana L’àrbitre (2013), de Paolo Zucca, per explorar, a través del muntatge, el futbol des del vessant físic però també des del sociològic.

Textos de Galeano sobre la vida

La banda sonora d’aquest peculiar partit neix de la compositora Adele Madau, que ha elaborat un conjunt de peces de música mediterrània que aporten “l’ambient festiu lligat al futbol” i “augmenta la pulsió dels partits”, diu Cendoya. Una banda d’instruments de vent, conjuntament amb Madau al violí elèctric, interpreten en directe les peces, que es combinen amb textos d’Eduardo Galeano sobre els valors socials, el poder econòmic i les relacions humanes.

La partida va estrenar-se el 2015 a FiraTàrrega, on va guanyar el premi Moritz a millor espectacle. El mateix any va endur-se el premi de la crítica de Barcelona com a millor espectacle d’arts de carrer. Des d’aleshores, el muntatge s’ha pogut veure a països com Xile, l’Argentina, el Salvador, Berlín i Holanda.