David Byrne i el pop entès com a teatre

Dissabte, el Cruïlla tancava l’edició d’enguany al Fòrum amb un total de 57.000 espectadors, segons l’organització (xifra que iguala el rècord del 2017). Un any més, el festival que va néixer a Mataró sota el nom de Cruïlla de Cultures ha reafirmat la seva vocació eclèctica a l’hora de combinar sons de diferents latituds: hi ha sonat reggae jamaicà, cançó brasilera i francesa, rock i rap nord-americans, pop català, rock i indie espanyols, electrònica global i música africana com la de Fatoumata Diawara, que va obrir l’última jornada, en què va estrenar les cançons de Fenfo (2018). La maliana va oferir un concert amb una dinàmica clarament ascendent, on no va escatimar solos de guitarra amb pedal wah-wah, va reivindicar el panafricanisme i l’ afrobeat de Fela Kuti i va fer una incursió al funk amb una versió vibrant del Higher ground de Stevie Wonder.

També van saltar a l’escenari els nord-americans SOJA, procedents d’Arlington, Virginia, i defensors de les essències del reggae, un gènere que no pot faltar mai al festival barceloní. A la mateixa hora, els veterans Elefantes tornaven al Cruïlla per presentar les cançons de La primera luz del día (2018), tots vestits de blanc. Mentrestant, We the Lion desbordaven l’aforament de la carpa i es revelaven com la sorpresa del dia. Amb un sol disc, Violet (2016), els peruans enlluernaven amb el seu folk en anglès à la Fleet Foxes, a la mateixa hora que actuava Ramon Mirabet, que presentava en escenari gran les cançons del seu tercer i nou treball, del qual aquests mesos ha anat avançant cançons en forma de singles.

L’expectació més gran, però, era per a l’exlíder de Talking Heads, David Byrne, que tornava a Barcelona després de passar per L’Auditori per presentar el seu disc amb Saint Vincent. Ara amb la novetat discogràfica cent per cent en solitari American utopia (2018), el nord-americà d’origen escocès arribava amb una gira que s’anunciava com la millor que ha fet des de la que va captar la càmera de Jonathan Demme a Stop making sense l’any 1984. Amb un concepte escènic molt teatral, sense cables ni amplificadors a la vista, Byrne va aparèixer envoltat de cortines grises i amb un cervell a la mà per cantar Here. Els músics, que van sortir amb Lazy, es movien per l’escenari seguint coreografies sempre canviants, més com un cos de ball que com els membres d’un grup de rock i, de vegades, recordaven a les marching bands de Nova Orleans. El repertori d’aquest espectacle sorprenent i original combinava cançons de l’últim disc, del treball conjunt amb Annie Clark i clàssics de Talking Heads com Once in a lifetime. Byrne, molt compromès políticament i immers en una campanya perquè la gent del seu país vagi a votar, va encoratjar els catalans a fer-ho sempre que en tinguin l’oportunitat.

Moltes emocions

En el moment de tancar aquesta crònica, però, encara quedaven moltes emocions. La matinada de dissabte s’havia d’allargar amb els concerts del guitarrista dels Strokes Albert Hammond Jr, Núria Graham, Izal, Justice, Els Catarres, Orbital i, sobretot, The Roots, abanderats del hip-hop més orgànic i icones del gènere.