David Carabén: «Provoca més dir ‘ordre’ que ‘aventura’»

BarcelonaL’origen del llibre La forma d’un sentit (Empúries), que inclou un epíleg de Sergi Pàmies, va ser d’Andreu Gomila, el director de la revista Time Out Barcelona, que va proposar a David Carabén aplegar i comentar les cançons de Mishima. Al final, la feina ha sigut més intensa que no es pensava Carabén, perquè ha hagut d’encarar-se al seu procés creatiu i a la seva memòria.

¿Les entrevistes que fas cada vegada que treus un disc t’ajuden a elaborar un discurs sobre les cançons?

Segurament, i passa el mateix que amb les fotos de viatges, que finalment substitueixen el record real. Per això al llibre he sigut una mica més exigent del que em pensava, en el sentit que he descobert coses que me les havia explicat d’una altra manera. Per exemple, jo a mi mateix m’explicava que al tercer àlbum és on més parlo de la mort del pare, però al segon disc ja en parlava. Fent els comentaris de les cançons he après moltes coses.

Per a què serveix aquest llibre?

No ho sé. No l’he escrit pensant quin servei podia tenir. A mi m’ha servit per reorganitzar-me, per veure què he anat fent aquest anys i com funciono. Crec que pot interessar a la gent per a la qual aquestes cançons han sigut importants, i també per a altra gent que escriu cançons.

¿Tenies algun model al cap mentre feies el llibre?

Model no, però sí el to de les Cròniques del Bob Dylan, que explica les coses d’una manera molt planera i desmitificadora. És important saber que el material que tractes no s’ha de mitificar. Si algú està començant a escriure cançons potser agrairà que jo hagi fet un tipus de llibre així, en comptes de construir una mena de misteri sobre el fet d’escriure cançons.

¿És per això que dius al llibre que t’avorreix l’ ego trip de Nick Cave al documental 20.000 days on earth?

En sóc fan, d’ell, però al documental no hi ha cap creu del personatge. És només laudatori. M’agradaria que el Nick Cave també fes una mica el ridícul, perquè és una mica ridícul ser cantant.

Per què és ridícul ser cantant?

¿Creus que encara és necessari construir tota una mítica al voltant del cantant? Potser m’equivoco i sí que és necessari, i per això no triomfem prou, però jo vinc de l’època en què es va començar a desmentir aquesta necessitat que les icones del pop fossin estrelles inaccessibles. Sempre m’ha agradat distingir dos tipus d’artistes. Uns són com David Bowie, Bunbury, Nick Cave o Prince, que són més grans que la vida, uns personatges que són una mena de bèsties estranyes amb colors i lluentons que estan fora del teu abast i dels quals no entendràs mai el procés creatiu. En canvi, hi ha altres artistes que són superpròxims, però que el que estan fent és més extraordinari; i el camí que hi ha entre ells i tu és transitable. A mi sempre m’han agradat bastant més aquests, perquè amb les megaestrelles no m’hi sento identificat.

¿Fins a quin punt la teva manera de respirar quan cantes determina la mida dels teus versos?

No ho sé. Crec que sí que m’hi esforço, a fer frases curtes, i tendeixo a no allargar les vocals de les síl·labes. Quan ho vaig fer per primera vegada de manera evident a La vella ferida molta gent em va dir que era un canvi molt gran en Mishima. I sí, és veritat. “Aquest matíííííí...” no ho havia fet mai.

El periodista Antonio Baños t’ha descrit com a autor noucentista perquè en les cançons sempre busques la paraula precisa.

Segurament l’Antonio es referia al compromís amb la claredat. En algun moment algun disc nostre volia que es titulés La línia clara, perquè estic parlant de sentiments personals però faig un esforç d’intel·ligibilitat, encara que a vegades diuen que les meves cançons són críptiques. Faig un esforç molt gran per ser precís i per no crear atmosferes ni confusions. No sé si és un compromís exclusivament noucentista, però ho dubto. Salvat-Papasseit no era noucentista i també era molt precís en l’ús del llenguatge.

¿El títol del disc Ordre i aventura és una cita de Menotti citant Borges?

Sí, sí. Menotti em va dir: “El futbol és ordre i aventura. Ja ho deia Borges, que la literatura és ordre i aventura”. I la cançó també! És seny i rauxa, yin i yang, ànima i cos.

Però l’aventura no és ben bé un antònim d’ ordre.

Sí, no és caos. El que m’agrada molt, el que trobo sexi d’aquest títol, és la paraula ordre, perquè cap grup de rock ho diria. I provoca més dir ordre que dir aventura. És cançó pop, ho sento, i hi ha molt ordre, en una cançó pop.