Del sexe i les classes socials
Què passa quan un autor agafa un clàssic com La senyoreta Júlia (1888), d'August Strindberg, i li canvia el context històric i geogràfic? El britànic Patrick Marber va respondre a la pregunta amb una reescriptura que conserva els tres personatges protagonistes i l'espai escènic: aquí és una gran cuina d'una casa aristocràtica de l'Anglaterra del 1945, tot just acabada la Segona Guerra Mundial i el mateix dia en què Winston Churchill perdia les eleccions i els laboristes pregonaven l'adveniment del socialisme.
L'obra conserva, també, i en realitat hi és prou important, la pulsió sexual que envolta la relació entre la senyoreta i el xofer John, però aprofundeix més en l'enfrontament de classes, en la radiografia d'una societat en la qual n'hi ha uns que manen i uns altres que obeeixen. En canvi, la Júlia de Patrick Marber és menys perversa i més esbojarrada que la de Strindberg. En el fons, és una noia traumatitzada fins al llindar de la bogeria per l'educació rebuda i també més lliure per expressar-se sense atendre per a res els condicionants socials.
Magistral direcció d'actors
El John, per la seva banda, és un escalador nat a qui no li importa tant la relació sexual com les portes que aquesta relació li pot obrir. El director, Josep Maria Mestres, demostra, una vegada més, que sap explicar històries amb accions i petits detalls que enganxen l'espectador i amb una direcció d'actors impecable.
Admirable Mireia Aixalà, el pragmatisme femení en estat pur. Superb Julio Manrique en el seu doble joc de servent i de mascle. Molt visceral la composició de Cristina Genebat de la protagonista senyoreta Júlia, tot i que manté des de l'inici el mateix registre (alcohol, angoixa) de la noieta que busca amor i només troba sexe. L'obra, que es podrà veure al Romea tot el juliol, ens toca emocionalment. Estem lluny de tot el que passa i dels personatges, però és una història potent i ben explicada en què es manifesten els instints primaris dels éssers humans.
