BarcelonaOscar D’Aniello, Delafé, s’ha quedat sense Flores Azules amb la marxa de la cantant Helena Miquel, però en cap cas ha baixat de la bicicleta. Apassionat del ciclisme, fins al punt de reconèixer que li agrada més que la música, D’Aniello inicia una escapada en solitari amb La fuerza irresistible (Warner, 2016), un disc fet amb “ràbia positiva” i amb la col·laboració de Dani Acedo.
“Aquesta vegada, tot el que escrivia al principi tenia molta malla llet perquè estic una mica putejat, però encara tinc esperança. T’ho poden treure tot, però mentre tingui la meva ànima encara podré fer la meva. Crec que el disc està escrit des d’aquest sentiment, i també amb la consciència de tenir gairebé 40 anys i del vertigen que això provoca”, explica D’Aniello, que assegura que el camí és “seguir picant molta pedra”: “Si vols dedicar-te a la música, has d’acostumar-te a una vida austera”.
Deixar el Raval
La cançó que descriu millor el caràcter del disc és Días y días, que comença amb una arenga destructiva contra una realitat “irrespirable” i amb hipsters com a convidats no desitjats, i que de seguida es redreça buscant una llum, que és el que ha fet ell mateix. “En el disc anterior, De ti sin mí / De mí sin ti (2013), parlava de la pèrdua del meu pare. Vaig marxar del Masnou perquè em portava molts records i vaig acabar en un pis de 35 metres al Raval -explica-. El nou disc tanca la meva etapa al Raval, perdut buscant la llum entre les cases. Ara vull sortir d’aquell forat”. Per això ha decidit anar a viure a Valldoreix, “al bosc”, per treballar amb un altre esperit “menys urbà”. El Raval és present en el contingut líric del disc, però D’Aniello no creu que condicioni la música. “Té una energia molt potent però també molta foscor, perquè no hi toca mai el sol, i crec que musicalment no m’ha influït gaire. El disc anterior va ser molt orgànic, i ara volíem fer-ne un que no tingués guitarres; amb pocs elements però ben triats. És a dir, que si havíem de fer un wall of sound, que no fos amb guitarres sinó amb teclats”, diu.
Més determinant és la marxa d’Helena Miquel, perquè D’Aniello ha sentit “una llibertat nova”. “M’he permès llicències que amb ella no m’hauria pogut prendre. Per exemple, utilitzar un sample del grup El Niño Gusano al tema La fuerza irresistible o fer una cançó molt sexual que ve una mica del reggaeton com Arde perqueña arde, que m’hauria sentit incòmode oferint-la a l’Helena”, explica. La nova etapa de Delafé començarà a rodar en directe al Cafè del Teatre de Lleida aquest dissabte i seguirà per la sala Zero de Tarragona el 16 d’abril, el Clap de Mataró el 29 d’abril i la sala Apolo de Barcelona el 17 de maig.
Oscar D'Aniello acumula prou experiència per saber quin pa s'hi dóna en el món musical. Va ser bateria de Mishima abans d'engegar un projecte orientat al hip-hop que va néixer com a Facto Delafé y Las Flores Azules i que ara és senzillament Delafé. En més de quinze anys les ha vistes de tots els colors. "No tot han sigut flors i violes amb la indústria musical. Hi ha hagut moments de pensar que s'aprofitaven de mi. No vull entrar en detalls, però als músics a vegades és molt fàcil que ens prenguin el pèl, perquè juguen amb les nostres emocions i amb la nostra il·lusió. I quan et sents així, és molt decebedor", recorda D'Aniello.
L'experiència el fa ser realista, i per això ha fet un disc com La fuerza irresistible, que "es pot defensar amb un format superreduït". "Així pots anar a tocar a llocs on hi ha un centenar d'espectadors. A deu euros l'entrada, fas el xou, pagues l'hotel i tornes a casa amb 100 euros superfeliç", diu abans de lamentar el desmantellament de la cultura de sales de concerts, perquè "la gent s'ha acostumat a anar a festivals i cada vegada costa més portar 200 persones a una sala".
Això sí, és un lament conscient que els temps canvien i que sí que hi ha grups de hip-hop molt joves, com els madrilenys Natos y Waor, capaços d'omplir l'Apolo dues nits seguides amb un públic també molt jove. "És que la gent jove no escolta res de la bombolla aquesta que munten els mitjans de comunicació. Jo ara sortiré a molts mitjans i aniré a tocar a Lleida per a 100 persones. En canvi, un noi que no té cap disc editat però que ha penjat unes quantes cançons a YouTube en tindrà 600. Per exemple, flipo amb gent com Pxxr Gvng... Aquí tothom està flipant perquè Love of Lesbian, que són número u de vendes a Espanya, tenen mig milió de visites a YouTube, i aquests altres en tenen cinc milions! És que fins i tot trobo que el periodisme és de la meva generació. L'altre dia vaig anar a una festa de la revista MondoSonoro i érem tots dinosaures", diu.
«El ciclisme és la vida»
El gest de D'Aniello canvia quan parla de ciclisme. Per exemple, quan recorda amb alegria que la Volta a Catalunya va triar com a "banda sonora" la cançó Lo más bonito del mundo, un tema del nou disc esquitxat de noms de grans ports del Tour de França com ara l'Alpe d'Huez, el Col de Pailhères, el Galibier i el Tourmalet, material metafòric per explicar un amor. "Metafòricament, el ciclisme és la vida. Per exemple, vull pujar el Turó de l'Home. Si em passo de xulo i començo molt fort, se'm follarà la muntanya. Si m'entreno, me la follaré jo. Si m'entreno però ni menjo ni bec, m'agafarà una pájara. El ciclisme és aprendre a ser humil, a saber on ets, i també una gran manera de meditar i de treure la mala energia. Cada any intento pujar als Pirineus per fer el meu Tourmalet, que per a mi és el lloc més bonic del món, i com que m'agrada el ciclisme és com estar al Camp Nou".
No parla per parlar. D'Aniello ha pujat tots els ports dels Pirineus, "i dels Alps, l'Alpe d'Huez, el Galibier i el Télégraphe". També ha fet el Mont Ventoux, el gegant de la Provença, i "el repte és anar a fer el Mortirolo". "Però això ja és una altra lliga", diu.
