MÚSICA

Delaporte, pop electrònic per a una nit de desig al club

El duo italomadrileny actua a La 2 de l’Apolo

Temps era temps, l’electrònica va entrar en el pop sense demanar permís, i els clubs de house ho van celebrar. El duo Delaporte és fill d’aquella celebració en què ritmes ballables, melodies vocals i sensualitat van redefinir les pistes de ball. “Fem electrònica i en directe podem convertir l’espai en un club, però partim de la cançó d’estrofa i tornada. I això és pop”, explica Sandra de la Portilla (Madrid, 1994), 50% del duo que comparteix amb Sergio Salvi (Nàpols, 1982) i que avui actua a La 2 de l’Apolo amb les entrades exhaurides. “Serà un concert especial perquè és a Barcelona i en una sala com aquesta, però és que a més estem tancant la gira del disc - Como anoche (Mad Moon Music, 2019)-. Serà una festa”, vaticina la cantant.

En tot just un parell d’anys han aconseguit consolidar un projecte i viure’n. El punt d’inflexió va ser l’èxit d’ Un jardín, cançó de capçalera del programa Fama, a bailar, i canviar l’anglès pel castellà. “Veníem d’escoltar molta música europea, tot molt anglosaxó, però no acabava de trobar-me còmoda en anglès. Quan vaig començar a cantar en castellà tot va ser més senzill i la gent entenia molt més el concepte. Va ser com obrir una porta. Els hi recomano a tots els artistes, que cantin en la llengua en què se sentin que són més ells”, diu De la Portilla. Aquesta decisió va ser fonamental per enlairar Como anoche, un disc conceptual -que a priori no ho havia de ser- sobre les diferents fases d’una relació, amb desig, sexe i distanciament. La clau de l’èxit és la transparència amb què ho transmeten, remenant ritmes de diferents temperatures emocionals, del funk carioca al house, sempre amb la pista de ball entre cella i cella.

‘House’ i Liberato

Delaporte connecten amb una llarga tradició de pop electrònic, però també són hereus d’una casuística pròpia. “A mi sempre m’ha agradat ballar -diu De la Portilla-. M’encantava ballar hip-hop i escoltava molt de funk i soul, tot molt old school. Estava més ficada en això que en l’electrònica”. Per això la seva veu es relaciona amb l’electrònica com ho feien les dives del house. I la combinació amb la intuïció melòdica del pop lliga amb Liberato, el fenomen italià. “Ens inspira moltíssim”, admet ella. “Liberato ha agafat la cançó melòdica italiana i l’ha vestit amb música urbana amb una producció molt variada”, diu Salvi.

Com en el cas de De la Portilla, el passat de Salvi també és peculiar. “Quan era adolescent, jo no ballava. A Nàpols, el pijo anava a la discoteca i l’alternatiu escoltava rock. Així que jo vaig ser més de grunge, fins i tot vaig tenir una època metal. A la meva ciutat se suposava que els Chemical Brothers i Prodigy eren per a pijos, quan en realitat eren grups de ruptura. Me’n penedeixo, perquè en directe veiem que al club hi ha un llenguatge que connecta amb la gent d’una manera molt directa i primordial”, diu Salvi, a qui l’electrònica alternativa va acabar de connectar amb la pista de ball.

Ara Delaporte tanquen l’any amb un propòsit: gestionar l’èxit sense “números estratosfèrics que fan vertigen”, seguir sent lliures i esperar que el Sónar pensi en ells. “És el nostre festival preferit”, recorda Sandra de la Portilla.

Més continguts de