Frederic Amat: “Demano un vot de confiança i que no siguem porucs”

BarcelonaMèxic és un dels països que més han fascinat Frederic Amat i on ha exposat la seva obra en diverses ocasions. Potser per això va pintar les façanes del seu estudi de morat i ocre, dos colors que recorden les cases de l’arquitecte mexicà Luis Barragán. Però el taller i el seu habitatge són indissolubles de tot el que els envolta. El visitant no sap on posar la mirada abans d’arribar-hi a través del jardí: innombrables ceràmiques, algunes de les quals recorden les escultures de Miró, desenes de testos amb plantes, un vell titella d’un país exòtic, una font amb forma de gripau gegant... Una de les façanes del taller està recoberta de banyes, com les del mural que va fer per al Teatre de l’Escorxador. En una altra hi ha penjades desenes d’olles de fang manipulades, com les que va instal·lar al Mercat de les Flors.

Però el projecte que té Amat ocupat aquests dies, i que li ha pres temps per treballar en altres obres, és la instal·lació que ha proposat per a les façanes històriques del Liceu, formada per 170 anelles ceràmiques i que ha aixecat polseguera. Damunt d’una de les taules, al davant d’un gran finestral per on es veu tot Barcelona, hi ha una maqueta de la façana del teatre amb la seva intervenció, però en passa de llarg perquè els colors que dóna una impressora digital no el convencen. Les 170 anelles obertes de la seva proposta seran de color “sang de bou”, el vermell més profund que es pot aconseguir en ceràmica i que es remunta a una antiga tècnica de la ceràmica xinesa. També hi ha una sèrie de dibuixos a terra, però no dubta a apartar-los per acostar dues cadires i obrir la carpeta dels esbossos de la proposta del Liceu i començar a explicar-los un per un: “La proposta que faig al Liceu i a la ciutat no és intranscendent, està molt pensada i no es pot jutjar abans de fer-se. A vegades tinc la sensació que sembla que ja s’ha fet i encara no hem començat. És una de les coses que em té perplex -diu l’artista-. La gent té la temptació de posar malnoms a les coses facis el que facis: han dit que les anelles obertes són argolles i moltes coses més. Però no s’adonen que quan posen malnoms se’ls estan posant a ells mateixos, perquè la referència de les anelles obertes és el públic”.

Amat té la sensació que, aquesta vegada, el projecte enllaça amb el seu passat: “A la vida hi ha unes estranyes constel·lacions que anomenem casualitats. Però jo no hi crec, en les casualitats. La història de la intervenció del Liceu no va començar al maig, sinó als anys 70, quan la Rambla era un dels escenaris de trobada de la Transició. Recordo estar assegut amb Fabià Puigserver davant del Liceu i que em digués: «Mira la façana. Li manca irradiació, li manca la presència majestàtica que tot teatre d’òpera ha de tenir». Això em va quedar gravat a la memòria”.

Un edifici “amb tots els honors”

Quatre dècades després d’aquell diàleg amb Fabià Puigserver, aquest estiu l’artista va tenir un visió del Liceu que el va esperonar a actuar: “Baixava per la Rambla i vaig veure que la façana del Liceu estava folrada de banderoles que són reproduccions de l’interior. Per què fan això? Per dir que el més bo és a dins. Perquè és un teatre tancat en si mateix. Això no és digne d’un gran teatre com el Liceu, que ha de tenir tots els honors”. Hi ha tres qüestions més que han fet reaccionar l’artista. Una es basa en el fet que el Liceu no té una plaça al davant que doni perspectiva a la façana i, a més, els arbres que hi ha a la Rambla l’oculten. L’altra té a veure amb el fet que la façana plena de balcons que dóna al carrer de Sant Pau, que és estret, no és emblemàtica, i el seu entorn no hi ajuda. “Jo no vull afegir més soroll, sinó que vull portar el teatre a un altre registre i dignificar la Rambla”. I l’última raó que sosté és que la façana “real” hauria de ser la cantonada, que cal potenciar perquè connecta visualment amb el mosaic del Pla de l’Os de Joan Miró -situat al terra de la Rambla-, que ofereix un angle de visió privilegiat del teatre. “Jo vull que aquesta façana convidi. Accepto el compromís, però tot compromís implica dues coses, que demanaria: confiança i que no siguem porucs. Aquest vot de confiança no el demano en nom meu sinó en el de milers d’artistes”.

Frederic Amat va ser un dels artistes que va participar en el concurs que el Liceu va convocar l’any 1998 -que va guanyar Perejaume- per fer les pintures de l’interior de la sala, que substitueixen les que es van cremar el 1994. “Ara sóc un artista més essencial. Per a aquell concurs vaig fer cent òculs i ara només he fet un projecte, en el qual crec profundament”. Aquesta destil·lació i “les intuïcions profundes” que l’han portat a fer la proposta del Liceu també sap resumir-les en un interrogant quotidià i entranyable: “Què fem amb l’avi? ¿El dutxem i el refresquem, o el deixem com està?”

El futur de la peça -després del debat popular, sectorial i polític que s’ha generat aquesta setmana- depèn de la documentació suplementària que el Liceu haurà d’enviar a l’Ajuntament de Barcelona durant el febrer sobre l’impacte de l’obra en l’edifici, després del primer no del departament de patrimoni arquitectònic, històric i artístic. “Amb tota la raó”, accepta l’artista. El projecte va fer un gir positiu després de les declaracions favorables que va fer el conseller de Cultura, Santi Vila.Al taller de Frederic Amat hi ha obres per tot arreu, fins i tot a l’ampit d’una finestra. El director de l’Escola Massana, Xavier Capmany, el visita un dia a la setmana des de fa quatre anys perquè dedica la tesi doctoral a la seva obra. “El que més m’agrada és la feina quotidiana aquí. Perdent-me a l’estudi és l’únic lloc on em trobo”, reconeix Amat. “En el projecte del Liceu hi he entrat descalç. L’única manera de fer diana és en silenci”.

Un artista amb una carrera calidoscòpica

L’agenda de treball de Frederic Amat d’aquests mesos inclou dues cites teatrals: l’escenografia d’una sarsuela per al Teatro de la Zarzuela i una altra per al muntatge d’'Els dies feliços', de Samuel Beckett, que Lluís Pasqual estrenarà al teatre San Ferdinando de Nàpols a l’abril. I a l’estiu té previst inaugurar la seva obra a La Vinya dels Artistes, a la Pobla de Cérvoles. Frederic Amat és un artista polièdric: pinta, fa escultures i fotografies, dissenya escenografies i vestuaris teatrals -el Teatre Lliure té en cartell una mostra sobre la seva trajectòria de 40 anys a la casa-, ha dirigit tres pel·lícules -l’última de les quals és 'El aullido', sobre un conte de Guillermo Cabrera Infante-, i també ha il·lustrat obres universals com L’'Odissea' i 'Les mil i una nits'. “Un dels grans llegats de les avantguardes del segle XX és la dissolució de les fronteres entre les diferents manifestacions artístiques. Quin és el lloc de l’artista? Estar fora de camp, perquè és des d’on poden veure els diferents territoris”, explica Amat sobre la diversitat de la seva trajectòria. Assegura que no ha tingut menys llibertat creativa quan ha treballat per al sector públic però sí que, a l’estranger, ha conegut “les misèries dels concursos”.