ARTS ESCÈNIQUES

Déu i la metàfora del paradís perdut

Crítica d''El sueño de un hombre ridículo', codirigit per Ricardo Moya i Mario Gas a La Gleva

Ricardo Moya va estrenar El sueño de un hombre ridículo el 2002 al Círcol Maldà i és tot un encert que La Gleva recuperi aquest exuberant relat de Dostoievski. També ho és perquè a la bona feina de l’actor el pas dels anys li ha sigut profitós per vestir encara amb més credibilitat aquest peculiar personatge amb pijama i gorra de pell al cap. És un home gran en qui podem veure tant un possible profeta que predica sobre l’amor com un boig que ha vist Déu, o les dues coses alhora, perquè també en el seu temps a Jesucrist el tenien per l’un i per l’altre.

El text parla d’una manera molt evident del tema que és present en totes les obres del gran escriptor rus: l’existència de Déu i la inevitable confrontació entre el bé i el mal. Tota una reflexió amb aire de conte que ens explica un home menystingut per la comunitat per boig, per més que ell només sigui conscient de la seva ridiculesa després, sobretot, de descobrir la gran veritat. Una veritat que ens transmetrà al tram final del relat: estimeu-vos els uns als altres. Els sona? Esclar que no es tracta d’una admonició religiosa, sinó d’una brillant metàfora sobre el paradís perdut i una reflexió sobre allò que defineix la condició humana, una condició on nia l’anhel de la bondat i la llavor de la maldat. Pura filosofia.

El monòleg, codirigit per Moya i Mario Gas, té dues grans virtuts. La primera és la fluïdesa del text i el gaudi de la immensa qualitat literària de qui sap dir el que vol dir amb imatges pristines. La segona és un Moya que es mostra com un il·luminat en certs moments i com un tendre profeta en uns altres, però sempre amb una enorme humanitat.

‘El sueño de un hombre ridículo’

Teatre La Gleva 18 de gener

Més continguts de