VENÈCIASobre el paper The reluctant fundamentalist semblaria una pel·lícula idònia per inaugurar la Mostra de Venècia: un film sobre el diàleg entre cultures en el món globalitzat posterior a l'11-S dirigit per l'índia Mira Nair, guanyadora del Lleó d'Or l'any 2001 per l'exòtica i amable La boda del monsó . A més, el film, basat en un bestseller d'èxit internacional del pakistanès Mohsin Hamid, ha portat al Lido estrelles de Hollywood com Kate Hudson i Liev Schreiber, que han posat la nota de color a un festival que aquest any ha decidit vestir-se de blau (tot i que la catifa segueix sent vermella: la tradició mana). Lamentablement, l'atractiu temàtic i mediàtic de The reluctant fundamentalist no troba una justa correspondència en el valor cinematogràfic de la proposta, que naufraga per culpa del seu academicisme i la seva desconfiança en la capacitat de l'espectador de treure'n les seves pròpies conclusions.
"Sempre m'ha interessat explicar històries de gent que viu entre dos mons", va comentar Mira Nair ahir durant una roda de premsa. Nascuda a l'Índia, diplomada a Harvard i resident a Nova York, Nair ha fet de la immigració i el mestissatge els temes centrals de la seva filmografia. "De la novel·la de Mohsin Hamid em va fascinar el diàleg que planteja entre Orient i Occident, entre Nord-amèrica i el món islàmic -va apuntar Nair-, un diàleg que va més enllà de la miopia i la ignorància que ens envolta avui en dia".
Aquest diàleg s'estableix entre dos personatges aparentment antagònics. D'una banda, el Changez (Riz Ahmed), un jove professor d'universitat pakistanès que ha deixat enrere el seu assalt al Somni Americà: després d'estudiar a Princeton i convertir-se en un "soldat de les finances" de Wall Street, torna al seu país per treballar per a la seva nació. I de l'altra, el Bobby (Liev Schreiber), un periodista nord-americà seduït pel món àrab. L'un i l'altre se citen en un bar de Lahore per a una entrevista, però allà es veuen envoltats pel rebombori provocat pel segrest d'un professor nord-americà, company de departament del Changez.
Desconfiances i sospites
A primer cop d'ull la novel·la de Mohsin Hamid que adapta The reluctant fundamentalist semblaria impossible de dur a la gran pantalla. Plantejada com una conversa en què només sentim un dels dos interlocutors -a la pràctica és un monòleg del Changez-, l'obra presenta una sintètica i enigmàtica aproximació als prejudicis que envolten la relació entre Orient i Occident: un intercanvi alimentat per la desconfiança i les sospites.
L'adaptació al cinema, escrita pel mateix Hamid, renega dels valors de la novel·la i abraça les formes d'un cinema didàctic, més aviat maniqueu i al·lèrgic a l'ambigüitat. Així, l'assossegat minimalisme i els espais de grisor que alimentaven la novel·la han estat substituïts per una trama amb rerefons de thriller polític (a la manera de Syriana) i sobrecarregada de girs argumentals que en molts casos apunten al subratllat o a la trampa de guió.
Nair diu que volia "ensenyar que existeix un paral·lelisme entre el fonamentalisme econòmic dels Estats Units i el que es practica en certs grups religiosos del Pakistan". Per fer-ho, Nair filma un grup de joves treballadors de Wall Street que miren a càmera en to de pregària amb els gratacels de Nova York de fons, com si fossin la mesquita del capitalisme. Lluny de tota subtilesa, Nair mostra l'ascens del Changez en la jerarquia empresarial i la seva presa de consciència quan, després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, es converteix en un enemic potencial per al país que l'havia acollit com a fill pròdig i l'havia convertit en portaveu de la seva arrogància imperialista: la companyia per a la qual treballa el Changez es dedica a taxar empreses estrangeres i optimitzar el seu rendiment; en la majoria de casos, acomiadant empleats.
A la recera d'un terme mitjà
Nair, "a diferència del que va dir George W. Bush", pensa que "més enllà dels extrems amb nosaltres o contra nosaltres existeix un terme mitjà marcat pel diàleg". El que no sembla qüestionar-se Nair és si una pel·lícula que prefereix imposar les seves tesis en comptes de convidar a la reflexió no corre el risc de caure en un cert fonamentalisme cinematogràfic.
